En bona hora

Des del 1974 tenim dos hora­ris, el d’istiu i el d’hivern, amb una hora de diferència; cada últim diu­menge de març tocava avançar una hora, i cada últim diu­menge d’octu­bre, recu­pe­rar-la. Fa goig de veure com els matei­xos que ens han expli­cat any rere any els avan­tat­ges que se’n deri­va­ven, ara diuen que no pas­sarà res si no fem el canvi. Ins­tin­ti­va­ment, a ningú no li agra­dava; el sen­tit comú ja ens ho deia, que era una enga­nyifa, però la una­ni­mi­tat política i mediàtica que imposa la Unió Euro­pea fa mira­cles –com passa també en altres qüesti­ons d’obli­gat con­sen­ti­ment, com ara la moneda única, el canvi climàtic i la recepció de par­ti­des de població al·lògena.

Està bé que s’ho esti­guin repen­sant, però sen­tir ara que l’estalvi energètic del puja-i-baixa horari és menys­pre­a­ble, fa venir ganes d’enviar tots els buròcra­tes de Brus­sel·les a des­fi­lar sota el Man­neken Pis. I ens fa ado­nar de quanta raó tenia George Soros quan defi­nia, en un lli­bre seu del 1999, la cre­ació de la Unió Euro­pea com un “extra­or­di­nari expe­ri­ment d’engi­nye­ria social”. L’arbi­tra­ri­e­tat de l’horari bia­nual va ser el pri­mer avís, però no es podia dir en públic. Després tot ha anat rodat. A hores d’ara el ciu­tadà estàndard està dis­po­sat a accep­tar tant una cosa com la contrària si arriba beneïda per la ban­dera dels dotze estels, i a qual­se­vol pro­blema que sor­geixi, per anti­e­conòmic o soci­al­ment suïcida que sigui, ja té ben inte­ri­o­rit­zada la res­posta: la solució sem­pre és més Europa, que vol dir un pas més en la dis­so­lució de les sobi­ra­nies esta­tals i menys con­trol sobre les deci­si­ons.