Sánchez diu que no

Tor­nar a l’Esta­tut. Aquesta és la pro­posta de Pedro Sánchez després de la sentència del Cons­ti­tu­ci­o­nal del 2006, del fracàs del pacte fis­cal, de les mani­fes­ta­ci­ons sobi­ra­nis­tes de la Diada, de les con­sul­tes del 9-N i de l’1-O, de l’apli­cació –amb la seva col·labo­ració– de l’igno­miniós arti­cle 155, de l’empre­so­na­ment de nou líders soci­als i polítics –que roma­nen injus­ta­ment pri­vats de lli­ber­tat–i de l’exili de set més, després també que de les elec­ci­ons del 21-D en sorgís una nova majo­ria inde­pen­den­tista al Par­la­ment. Després de tant, el pre­si­dent espa­nyol pro­posa rebo­bi­nar i anar a parar més o menys tretze anys enrere. Sánchez argu­menta, com sem­pre, que no pot haver-hi una votació sobre l’auto­de­ter­mi­nació a Cata­lu­nya, i n’ofe­reix una “per a un enfor­ti­ment de l’auto­go­vern”. El sol fet que el líder del PSOE faci una pro­posta és una nove­tat, i encara més si inclou una votació. Anys de nos rotunds fan valo­rar qual­se­vol pro­po­sició. El pro­blema és que la de Sánchez amaga, en rea­li­tat, una nega­tiva. Perquè ignora els dar­rers últims deu anys i evita afron­tar de cara la situ­ació que es viu a Cata­lu­nya. No es pot tor­nar enrere, per més que ho pro­posi el PSOE. Segu­ra­ment és el que con­vin­dria al govern espa­nyol, però és el que convé a Cata­lu­nya? En tot cas, no és el que demana una majo­ria que veu la reforma de l’Esta­tut com un capítol pas­sat i que reclama que s’abordi el dret d’auto­de­ter­mi­nació. I Sánchez diu que no.