Riure

Segueixo la sèrie de tele­visió basada en la novel·la La cate­dral del mar. Una cosa em sorprèn d’entrada: a l’edat mit­jana, època en què se situa l’acció, no reia mai ningú, ni els nens. Tot­hom està d’un humor impos­si­ble i si algú arriba a esbos­sar una ria­lla és perquè en porta una de cap, habi­tu­al­ment malèvola i des­truc­tiva. No m’hau­ria de sor­pren­dre. De fet no ho fa: totes o gai­rebé totes les novel·les i pel·lícules ambi­en­ta­des en aquell temps pres­cin­dei­xen de l’humor. En això coin­ci­dei­xen amb les que des­pla­cen l’acció al futur. A 2001: una odis­sea de l’espai, per citar una pel·lícula que tot­hom té al cap i que pot­ser és la millor en el gènere, els dos astro­nau­tes i tots els que habi­ten els espais side­rals con­tem­plen la vida, si d’allò se’n pot dir vida, amb un aire molt dis­gus­tat o de posi­tiva gra­ve­tat. Un dels astro­nau­tes con­necta amb casa seva per vide­o­con­ferència i en comp­tes d’ale­grar-se de par­lar amb la filla es manté seriós com un jutge del Suprem i sem­bla que vul­gui aca­bar com més aviat millor. Kubrick no va ende­vi­nar els telèfons mòbils. Hem superat l’any 2001 i s’han fet omni­pre­sents. La gent riu molt par­lant-hi o rebent a través seu mis­sat­ges i foto­gra­fies joco­ses. Kubrick no va ende­vi­nar que en el futur la ria­lla es man­tin­dria.

La lite­ra­tura que ens ha arri­bat de l’edat mit­jana des­men­teix que els seus coe­ta­nis pres­cin­dis­sin del riure i la tabola. El Deca­meró és el docu­ment més cone­gut en aquest sen­tit. Aquí, les poe­sies tene­bro­ses d’Ausiàs March coe­xis­tien amb les satíriques de, posem, Jaume Roig. Algú devia riure, lle­gint l’Espill. No hi ha cap per­so­natge de La cate­dral del mar que en portés un exem­plar al sarró? Va tenir molt èxit, a l’època. D’acord, l’Espill és més modern, d’un segle després. Però alguns ante­ce­dents havia de tenir l’obra i el seu autor, en català o en llatí. Hi havia, també, els joglars, els cecs reci­ta­tius, les taver­nes... Les taver­nes eren només un niu de cons­pi­ra­dors, de des­con­tents, d’assas­sins, de juga­dors frenètics i de gent de mal viure, o eren també Car­mina Burana? El frare cec d’El nom de la rosa d’Umberto Eco mata i es crema viu abans que algú pugui tenir accés a un lli­bre d’Aristòtil que és un trac­tat sobre el riure. L’home creu que riure és dis­sol­vent, que atempta con­tra Déu i l’ordre esta­blert i no vol que els mon­jos se’n con­ta­mi­nin. Senyal que fora del con­vent es reia molt. I es blas­fe­mava: quan­tes impre­ca­ci­ons al cel no devien fer els baque­te­jats cons­truc­tors de les cate­drals del mar, de la mun­ta­nya o del pla?

L’edat mit­jana era fosca. El futur, llu­mi­no­sa­ment poc ape­titós. I el pre­sent? La bomba nuclear, els des­plaçats, els gover­nants xim­ples, els llo­guers abu­sius, el “procés” enfadós... I bé riem. Inconsciència? Ves què hem de fer per no des­es­pe­rar-nos.