Identifiqueu-vos

L’altre dia escol­tava una entre­vista a Jordi Basté. Par­lant dels seus orígens radiofònics feia un acte de reco­nei­xe­ment a Santi Car­re­ras: el va fer entrar a Cata­lu­nya Ràdio quan era cap d’esports de l’emis­sora que lla­vors començava a eme­tre i el va ense­nyar a tre­ba­llar en equip. Com si fos un acte de màgia, simultània­ment vaig rebre un mis­satge del mateix Santi Car­re­ras. Em con­vi­dava a assis­tir a la inau­gu­ració d’una expo­sició de foto­gra­fies seves, del seu pare i del seu avi. En Santi, a més de l’acti­vi­tat que de manera seguida ha anat fent a Cata­lu­nya Ràdio, és fotògraf i ve d’una família de fotògrafs. L’avi va ser “retra­tista” de la gent de Mataró. El pare, el repor­ter “ofi­cial” del Mataró del fran­quisme: rebia encàrrecs de l’Ajun­ta­ment, tre­ba­llava per al periòdic local i era cor­res­pon­sal de dia­ris de Bar­ce­lona. En Santi –el “meu” Santi, perquè tots eren Santi– va ser, quan el vaig conèixer, l’il·lus­tra­dor de la Tran­sició. De la “nos­tra guerra”, quan fèiem junts El Maresme. Un dia, fa anys, va donar el mate­rial de l’avi, el pare i el seu a l’arxiu muni­ci­pal. Els arxi­vers s’han tro­bat amb un pro­blema, a l’hora de clas­si­fi­car-lo: algu­nes imat­ges no estan loca­lit­za­des, algu­nes per­so­nes que hi sur­ten no tenen nom. Aque­lla can­to­nada o aquell des­cam­pat, on s’han de situar? Mataró ha can­viat molt. Aquell senyor que camina per la Ram­bla, aquell guàrdia urbà amb sala­cot que diri­geix el tràfic d’un sol cotxe o aque­lla depen­denta de la parada d’ous de la plaça, qui són? Els visi­tants de l’expo­sició són con­vi­dats a dir-ho, si ho saben. Jordi Basté, tens raó: en Santi fa tre­ba­llar en equip.

En Santi, home de caràcter una mica difícil, és molt amic dels amics i temi­ble amb els ene­mics. Comp­ta­bi­litza més amics, perquè l’acte d’inau­gu­ració n’era ple, alguns vin­guts de lluny, com en Ramon Besa, que és de Pera­fita, encara que viu a Bar­ce­lona. Pot en Besa iden­ti­fi­car alguna foto del Mataró antic? Té ben iden­ti­fi­cat en Santi.

Vaig reconèixer una pila de llocs. De per­so­nes, no tant. Dec tenir més reten­tiva pai­satgística que fiso­no­mista. La gent can­via de cara, i la que li saps és l’última. L’arqui­tec­tura i l’urba­nisme s’alte­ren sob­ta­da­ment i la imatge antiga es manté a la memòria. Aque­lla can­to­nada és la del car­rer Lepant amb la Ram­bla. Aquell estanc, el que hi havia al car­rer Argen­tona. Mira, aquest home sí que el conec: és l’Olmedo, l’enllus­tra­dor de saba­tes poli­glot que es va ofe­rir d’intèrpret a Ava Gard­ner el dia que “l’ani­mal més bell del món” es va atu­rar a fer un pipí al bar Mer­cadé del Camí Ral. L’Olmedo fa anys que és mort. Sem­pre tindrà aque­lla cara i fumarà el mateix cigar­ret. Quan surto algú em pre­gunta: “Ja t’has vist? Ets a dues fotos.” No m’he sabut iden­ti­fi­car. “Madre del amor her­moso”, que diu en Basté davant la fata­li­tat.