Santi Hernández

Els mes­tres de la pro­moció giro­nina de 1963-66 hem anat fent tro­ba­des, de tant en tant, sobre­tot en cele­brar els 25 i els 50 anys de l’aca­ba­ment de la car­rera, i un nucli més cons­tant, d’ençà de les noces de plata, vam deci­dir veure’ns almenys una vegada a l’any. La nos­tra for­nada acadèmica va ser espe­cial. Vam començar els estu­dis a l’antiga Nor­mal ins­tal·lada a la vella seu de l’Ate­nea de l’arqui­tecte Masó, al car­rer d’Anselm Clavé / Gran Via, i vam aca­bar a la nova Escola del Magis­teri del car­rer d’Emili Gra­hit, que avui ja fa un altre ser­vei. La tran­sició –no sola­ment de local– ens va mar­car en molts aspec­tes. A cada tro­bada, doncs, reme­mo­rem anècdo­tes d’aquells temps refe­ri­des a com­panys i pro­fes­sors... Tots hem anat fent la nos­tra vida, cen­trada nor­mal­ment en la docència, a diver­sos nivells. És curiós que, amb el temps, hem anat des­co­brint acti­vi­tats i apti­tuds en alguns com­panys que, quan els teníem de cos­tat, de cap manera sos­pitàvem. Més enllà dels qui han publi­cat o col·labo­rat en lli­bres i revis­tes de la pro­fessió, per tant, del camp de la peda­go­gia, ens han sorprès els que han excel·lit en la redacció de tre­balls d’història i geo­gra­fia i, encara més, els que s’han dedi­cat a la cre­ació literària, mons dife­rents, doncs, dels pre­vis­tos. Alguns es van des­per­tar aviat. Seria el cas de Pere Cor­nellà i Roca, per exem­ple, que va començar a con­rear la història con­tem­porània de Girona, o de San­ti­ago Hernández i Bagué, que es va mani­fes­tar com un espe­ci­a­lista del món del suro i va publi­car obres bàsiques per enten­dre aquesta acti­vi­tat pro­duc­tiva. Altres van tri­gar una mica més, però igual­ment van fer l’eclosió. Arnald Plujà Canals ha ofert una abun­dosa pro­ducció de lli­bres sobre tots els aspec­tes del cap de Creus, Joan Vergés Pineda ha escrit sobre Espo­lla, el Marquès de Camps i les brui­xes de l’Empordà, i, recent­ment, Ester Vila Pla­nas s’ha des­pen­jat amb novel·les d’intriga que van tenint bon èxit. Tots érem feliços amb aquests petits tri­omfs. La mort, però, ja ha començat a tocar el nos­tre col·lec­tiu, i el dia 3 de setem­bre aco­miadàvem, amb dolor, en Santi Hernández, mort als 69 anys. Fill d’Amer i resi­dent a Girona, mes­tre i lli­cen­ciat en història, havia estat pro­fes­sor d’ESO i bat­xi­lle­rat al col·legi de La Salle de Girona. Era un com­pany ama­ble, sen­zill, dis­cret, edu­cat, amb el som­riure als lla­vis. Com a his­to­ri­a­dor era com­pe­tent i rigorós. Esti­mava la família i era un gran avi i, pel que m’han expli­cat, gau­dia nave­gant pel mar... Que el de l’eter­ni­tat el segueixi balan­ce­jant per sem­pre.