Autodeterminació

Men­tre els polítics uni­o­nis­tes no dei­xen de dir-nos que els estats del vol­tant nos­tre no per­me­ten l’exer­cici del dret a l’auto­de­ter­mi­nació dins el seu ter­ri­tori, la rea­li­tat els des­men­teix cons­tant­ment. Si pri­mer va ser el Regne Unit amb el referèndum escocès del 2014, ara és França, un altre país mem­bre de la Unió Euro­pea, el que es pre­para per a un nou referèndum d’auto­de­ter­mi­nació. La con­sulta tindrà lloc a la col·lec­ti­vi­tat fran­cesa d’ultra­mar de Nova Caledònia, situ­ada al Pacífic davant les cos­tes d’Austràlia i al nord de Nova Zelanda.

L’arxipèlag de Nova Caledònia està for­mat per apro­xi­ma­da­ment 270.000 habi­tants dis­tribuïts en diver­ses illes, dels quals tan sols un 39 % són pobles natius. Es tracta dels pobles canacs, dis­tribuïts en una tren­tena de grups lingüístics dife­rents, tots ells mela­ne­sis. La majo­ria de la població són els cal­doc­hes, d’ori­gen francès però amb dife­rents graus de mes­tis­satge. L’illa més extensa i poblada amb diferència és la Grande Terre, amb una majo­ria canac al nord i una majo­ria cal­doche al sud de l’illa. El recurs més pre­uat de l’illa són els seus grans dipòsits de níquel, explo­tats per mul­ti­na­ci­o­nals mine­res fran­ce­ses i que han con­ver­tit Nova Caledònia en un dels cen­tres més impor­tants de pro­ducció d’aquest metall al pla­neta. Malau­ra­da­ment, els seus bene­fi­cis no han reper­cu­tit en la població canac, que segueix man­te­nint uns nivells de pobresa ele­vadíssims.

Va ser el britànic James Cook el pri­mer euro­peu que va albi­rar les illes de Nova Caledònia l’any 1774 i les va bate­jar amb aquest nom en honor al seu ori­gen escocès per part de mare. Els canacs, mela­ne­sis amb milers d’anys d’història a l’arxipèlag, van ser final­ment colo­nit­zats i sovint escla­vit­zats per França, que va con­ver­tir el ter­ri­tori ofi­ci­al­ment en colònia l’any 1853. Les pri­me­res ona­des de població fran­cesa van arri­bar al llarg del segle XIX: d’una banda mis­si­o­ners catòlics per evan­ge­lit­zar la població local i, de l’altra, pre­si­di­a­ris que eren reclo­sos en un gran cen­tre peni­ten­ci­ari de l’illa. L’arri­bada de més població fran­cesa el segle XX va con­duir final­ment a una inversió en ter­mes de població, de manera que els canacs van pas­sar a ser una mino­ria dins la seva pròpia terra. Després de la Segona Guerra Mun­dial, els canacs van començar a orga­nit­zar el seu movi­ment d’alli­be­ra­ment naci­o­nal fins que l’any 1988 les dife­rents orga­nit­za­ci­ons inde­pen­den­tis­tes van con­fluir en un únic front polític i mili­tar: el Front d’Alli­be­ra­ment Canac Soci­a­lista (FLNKS). El FLNKS va néixer com a res­posta a les contínues pro­vo­ca­ci­ons dels cal­doc­hes, que sovint ata­ca­ven i incen­di­a­ven petits poblats canacs per acon­se­guir les seves ter­res i com­ple­tar el domini del país. L’assas­si­nat d’un diri­gent inde­pen­den­tista va pro­vo­car la pit­jor crisi política del país, que va aca­bar afec­tant de ple el govern francès. El 22 d’abril de 1988 una tren­tena de mili­tants del FLNKS van assal­tar una gen­dar­me­ria fran­cesa a l’illa d’Ouvéa i en els enfron­ta­ments van morir 4 gen­dar­mes. Els canacs van fer 27 gen­dar­mes ostat­ges i es van ama­gar en unes coves de molt difícil accés. Jac­ques Chi­rac, ales­ho­res pri­mer minis­tre i can­di­dat a la pre­sidència de la República, va orde­nar el 5 de maig la inter­venció d’una uni­tat espe­cial de gen­dar­mes i para­cai­gu­dis­tes que va alli­be­rar els ostat­ges però que va posar fi a la vida de 19 dels segres­ta­dors canacs i de dos mem­bres del grup d’inter­venció francès. La sos­pita que els mili­tants canacs havien estat exe­cu­tats sumària­ment per les tro­pes fran­ce­ses va fer esten­dre la indig­nació a les illes. La gra­ve­tat dels fets va pro­vo­car un punt de no retorn i el govern Mit­ter­rand va asseure’s per fi a la taula per nego­ciar una sor­tida política amb el FLNKS. Els acords de Matig­non de 1988 i de Nouméa de 1998 van reconèixer el dret a l’auto­de­ter­mi­nació del poble de Nova Caledònia i es va esta­blir que aquest dret s’exer­ci­ria per mitjà d’un referèndum que se cele­bra­ria entre els anys 2014 i el 2018. L’Estat francès, a finals del 2017, va anun­ciar la con­vo­catòria de la con­sulta i, a l’octu­bre, el dipu­tat Manuel Valls va ser nome­nat pre­si­dent de la missió de l’Assem­blea Naci­o­nal a Nova Caledònia que a prin­ci­pis del 2018 va viat­jar a l’arxipèlag per mos­trar el suport de la República a la con­sulta d’auto­de­ter­mi­nació. Para­do­xes de la política: allò que l’expri­mer minis­tre defen­sava per a una part de França, ho rebut­java al mateix temps per al seu propi poble, Cata­lu­nya.

En qual­se­vol cas, el referèndum ja és aquí i se cele­brarà el 4 de novem­bre amb la pre­gunta con­sen­su­ada: “Voleu que Nova Caledònia acce­deixi a la plena sobi­ra­nia i esde­vin­gui inde­pen­dent?” Ara mateix, els son­de­jos no són gaire espe­rançadors per als inde­pen­den­tis­tes i és que l’Estat francès ha posat en marxa tota la maquinària de pro­pa­ganda uni­o­nista i no s’ha d’obli­dar que els canacs són mino­ria. Els son­de­jos a poques set­ma­nes del referèndum situen el no com a gua­nya­dor amb un 60% del vot. Tan­ma­teix, Nova Caledònia haurà estat reco­ne­guda defi­ni­ti­va­ment com a sub­jecte polític i aquest és el veri­ta­ble tri­omf dels canacs. Cal remar­car, a més, que, si el resul­tat és nega­tiu, el referèndum es podrà repe­tir els anys 2020 i 2023. La història ens ense­nya que amb volun­tat és sen­zill tro­bar solu­ci­ons polítiques a con­flic­tes com­ple­xos; solu­ci­ons tan evi­dents com ara un referèndum acor­dat, vin­cu­lant i reco­ne­gut inter­na­ci­o­nal­ment, allò que l’Estat espa­nyol segueix negant als cata­lans l’any 2018.