Opinió

Vuits i nous

Batejos i funerals

“Feia temps que no anava a un bateig; a un funeral, massa sovint

Dis­sabte vaig assis­tir a un bateig i dilluns, a un fune­ral, tot a la mateixa església. A un bateig, feia temps que no hi anava. A un fune­ral, massa sovint. Hauríem de cor­re­gir el dese­qui­li­bri. Els pares no bate­gen els fills. N’és la causa els laïcisme galo­pant i també la sobre­pro­tecció pater­nal: ja deci­di­ran les ten­dres cri­a­tu­res quan siguin grans si volen pertànyer a l’Església Catòlica, als Tes­ti­mo­nis de Jehovà o a res. Als fills no se’ls ha de forçar mai. No sé si n’hi ha gai­res que de grans deci­dei­xen ser bate­jats. A mi no m’han con­vi­dat mai a assis­tir-hi. Sí que sé que n’hi ha que apos­ta­ten, que s’esbor­ren de l’Església, que s’eixu­guen l’aigua bap­tis­mal. Ho deuen fer amb satis­facció però tam­poc no m’han con­vo­cat mai a cele­brar la tran­sició. L’any 1998 Antoni Caralps, alcalde d’Ale­lla, es va ofe­rir per ofi­ciar bate­jos civils a l’ajun­ta­ment amb l’objec­tiu, segons les seves parau­les, “de cele­brar d’una manera ale­gre i solemne l’arri­bada d’un nen al mon, inde­pen­dent­ment de les cre­en­ces reli­gi­o­ses dels seus pares”. Va ser motiu de mofa a escala naci­o­nal i esta­tal. Es van con­sul­tar lleis i regla­ments: hi ha la pre­visió de cele­brar matri­mo­nis als salons de plens però enlloc no es parla de bate­jos. La ini­ci­a­tiva va ser des­car­tada i no se’n va par­lar més. No sé si l’hauríem de recu­pe­rar. A l’ajun­ta­ment, sota un pi o ran de mar: per què no fes­te­jar que una nova cri­a­tura se’ns uneixi en aquesta vall de llàgri­mes? Les llàgri­mes ja vin­dran. D’entrada, comen­cem amb una festa. A més a més, qui ens diu que aquest que ara només dorm i fa les fun­ci­ons ele­men­tals no tro­barà quan sigui adult la pedra filo­so­fal, la curació del càncer, la fi de la pobresa, el desen­llaç del procés català o la manera d’arri­bar a Júpiter? Hem d’espe­rar a escriure-li la incerta necrològica? Més val vic­to­re­jar-lo ara, quan tot és potència i incògnita i els pares fan aque­lla cara de satis­facció. També fa temps que no soc cri­dat a una pri­mera comunió. Cele­brava l’entrada a la puber­tat de la cri­a­tura. Els pares ja no feien tan bona cara: la puber­tat fa patir. Però pro­vi­si­o­nal­ment brindàvem.

La qüestió és que vaig assis­tir a un bateig dis­sabte. En aca­bat hi va haver un refri­geri. M’ho vaig pas­sar molt bé. Hi ha parents que no veig mai si no és en aques­tes oca­si­ons. Els casa­ments, reli­gi­o­sos o civils, també faci­li­ten el con­tacte fami­liar i ami­cal, però la gent es casa només una vegada, posem dues. De cri­a­tu­res, en venen més. Amb més bate­jos o cerimònies apro­xi­ma­des la vida social i fami­liar sor­ti­ria enfor­tida. Alguns diuen que són nius de bara­lles. No n’he vist mai cap, només al cine o al tea­tre. Parlo de gent edu­cada i de tro­ba­des dosi­fi­ca­des en el temps.

I dilluns, a un fune­ral. Hola, t’acom­pa­nyo en el sen­ti­ment, una con­versa amb algú a la sor­tida i cap a casa. Què havíem de fer, des­ta­par un vi d’Ale­lla?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia