Oceà de saviesa

Quan el budisme tibetà es va posar de moda a Occi­dent, gràcies a pro­fe­tes tan ins­pi­rats com Ric­hard Gere o Lisa Simp­son, el dalai-lama no es va poder estar de mani­fes­tar el seu escep­ti­cisme sobre l’expansió d’aquesta religió entre nosal­tres. Va fer ser­vir aquesta diàfana ana­lo­gia: aquí, s’hi fan xais, allà tenim iacs. No fa falta dir que a indi­vi­dus comp­tats els pot anar bé el conei­xe­ment d’una visió del món remota i fins i tot els pot fer favor seguir uns ritu­als exòtics, però és incon­ce­bi­ble impor­tar una religió i impo­sar-la a una soci­e­tat sen­cera, si no és amb la intenció de des­truir-la. Fa uns dies, a Suècia, el dalai-lama ho va tor­nar a fer; ha tor­nat a recor­dar-nos una veri­tat ele­men­tal. Diu que Europa, sí, és moral­ment res­pon­sa­ble d’aju­dar els qui fugen d’un lloc on la seva vida peri­lla —no és pas el cas de la majo­ria dels qui ens arri­ben—, però que Europa per­tany als euro­peus. I els euro­peus, afe­geix, hau­rien de dei­xar clar als refu­gi­ats que al cap­da­vall hau­rien de recons­truir el seu propi país. La idea, en defi­ni­tiva, és: estada tem­po­ral; ajuda, fins on es pugui, i retorn. La política impo­sada per la UE és tota una altra cosa: accep­tació indis­cri­mi­nada del pri­mer que arriba, després d’ani­mar-lo a superar una cursa d’obs­ta­cles fins a la fron­tera; incor­po­ració de con­tin­gents de població estran­gera per cobrir hipotètics dèficits de població autòctona; soci­e­tats que es des­in­te­gren a ulls veients men­tre deba­ten d’una inte­gració ima­ginària. No es pot pas dir que faci falta saber sànscrit per veure-ho.