Opinió

Vuits i nous

Cantar a ciutat

“Tampoc no es canta al camp o a mar però se sent cantar més que mai

Ches­ter­ton es pre­gun­tava per quin motiu la gent del camp o de la mar canta men­tre tre­ba­lla i en canvi no ho fan els de ciu­tat dedi­cats a fei­nes indus­tri­als o admi­nis­tra­ti­ves. Ches­ter­ton! Amb quins autors més antics i pre­su­mi­ble­ment cadu­cats de sor­tir! Si ni el cor­rec­tor automàtic no el reco­neix i m’indica error... Al final em faran fora. Quants lec­tors no s’han fet enrere al lle­gir la paraula ini­cial d’aquest arti­cle? L’escrip­tor aca­bava de veure un retaule medi­e­val fla­menc. S’hi repre­sen­ta­ven pes­ca­dors, page­sos, lle­nya­tai­res i boters en plena feina. Tots tenien la boca oberta. Va deduir que can­ta­ven. Després es va des­plaçar al camp anglès, que era el seu, i va obser­var que el cos­tum es man­te­nia. Hi sen­tia cançons de sega, de batre, de fer­rar... Per què no can­ta­ven els ban­quers, els taxis­tes, els den­tis­tes, els mun­ta­dors de cot­xes en cadena o els boti­guers? En l’arti­cle on es fa aques­tes pre­gun­tes, Ches­ter­ton inclou unes cançons de pro­ducció pròpia pen­sa­des per als emple­ats de banca i de cor­reus. Afirma haver-les envi­a­des a uns cone­guts que exer­cei­xen aques­tes pro­fes­si­ons. Les hi rebut­gen, el pre­nen per xim­ple. Ja era l’efecte bus­cat. Ches­ter­ton fa molta comèdia.

Se segueix can­tant, al camp o a la mar? Com que no freqüento gaire aquests pai­sat­ges, no sabria què dir. Al cre­uer que vaig fer aquesta pri­ma­vera pel Volga no vaig sen­tir ningú de la tri­pu­lació can­tar, i això que el Volga con­vida a fer-ho. Sem­pre que vaig al camp em trobo gent que hi cele­bra el silenci. Deu ser que no hi canta ningú.

Ches­ter­ton no acaba de dir si li agra­da­ria que els ban­quers can­tes­sin. Només cons­tata. Jo vaig més enllà: si el direc­tor de la meva sucur­sal de La Caixa o un dels emple­ats em rebés can­tant, em sem­bla que no ens entendríem. Si el car­nis­ser, no hi tor­na­ria. Ara: ¿no canta la gent a ciu­tat? Als con­certs de grups musi­cals, segur. Quan era petit, les operàries de la fàbrica tèxtil visi­ble pel pati inte­rior de casa can­ta­ven tot el dia i tota la nit, estentòria­ment, peces de Jose­lito o Anto­nio Molina. La fàbrica va tan­car abans de la crisi. Durant la crisi va sem­blar que encara estigués més tan­cada i emmu­dida. Va tor­nar a obrir fa poc. S’hi tre­ba­lla les vint-i-qua­tre hores amb tots els llums ence­sos. Con­fec­ci­o­nen mit­jons i eslips de bona qua­li­tat. No canta ningú, no se sent res. No estan con­tents els tre­ba­lla­dors d’haver obtin­gut feina? No can­ten però cadas­cun sent can­tar. Me’ls ima­gino amb els auri­cu­lars a l’ore­lla, reco­llits en la seva pròpia música. Com els emple­ats de la Seat, suposo. Com el vene­dor d’elec­tro­domèstics que se’ls treu quan entra un cli­ent. Com els page­sos din­tre el trac­tor amb aire con­di­ci­o­nat. Com els esca­fan­dris­tes. Els retau­les de la nos­tra època hau­ran d’incloure aquesta imatge.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia