Vuits i nous
Aquells dies
El 20 de setembre al vespre, el dia que potser va començar tot, era al Teatre Lliure de Gràcia veient La comèdia dels errors, un disbarat còmic basat en l’obra de Shakespeare. Abans, per fer temps, havia passejat pels carrers del barri i havia menjat una coseta en un bar. L’ambient no era com el d’un dia qualsevol. Tots volíem fer el cor fort i vida normal però ens observàvem interrogants i com enrampats. Al matí s’havia divulgat la notícia que la policia havia entrat a unes dependències de la Generalitat. Em vaig pensar que era al Palau i ho vaig trobar indignant i intolerable. Primera de les indignacions i intoleràncies que havien de venir. Després es va saber que la “dependència” era la conselleria d’Economia, a la Rambla. Molta gent s’hi va acumular en senyal de protesta. No m’hi vaig fer present però en vaig estar al cas tot el dia. Al vespre, al teatre, em distreia de tant en tant de l’escenari pensant-hi. Els concentrats seguien al seu lloc. La policia estava plantada davant el local de la CUP amb aire desafiant. Vaig creure que al principi o al final els actors alguna cosa en dirien. No es podia no dir res, aquell dia. Si no els actors, l’empresa. Per mi que els van fallar els reflexos. La tensió que pujava de la Rambla i Casp havia penetrat a la sala.
A les cinc del matí del primer d’octubre era al col·legi on em tocava votar protegint l’urna. Hi vaig entrar la papereta que passaven les dotze. Com que el local era molt a prop, durant l’espera havia anat a casa. Vaig veure per la televisió primer les imatges de violència de Sant Julià de Ramis, on havia de votar el president Puigdemont, i després les d’altres llocs. Quan vaig tornar, la cua s’havia multiplicat. La indignació pot ser un gran estimulant. Llavors, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, presidents d’Òmnium i l’ANC, ja eren tancats, acusats d’haver agitat les masses “tumultuàriament” el dia de la concentració davant d’Economia. “Tumultuari” va ser el mot d’ordre perquè el Codi Penal el castiga amb severitat. Després vindrien “sedició”, “rebel·lió”... Dos dies després, al final de l’“aturada de país”, el rei ens renyaria i amenaçaria. Al cap d’un mes, estarien tancats a la presó uns quants consellers. Uns altres, amb el president, serien a l’exili. L’autonomia, suspesa. La Generalitat, intervinguda. Cada dia de cada dia teníem un motiu per indignar-nos i trobar la situació intolerant. Un Estat contra una part dels seus ciutadans. Com ho hem pogut aguantar? S’ho pregunta el sociòleg i pedagog Manuel Delgado. Diu que hauríem de ser objecte d’una anàlisi a fons per respondre’ns-ho. L’Estat ens ha mantingut un any en una situació de malestar. No ens ha estat bo. Ens ha marcat. Com ho hem pogut aguantar? Com entomarem el que ha de venir?
