Aquells dies

El 20 de setem­bre al ves­pre, el dia que pot­ser va començar tot, era al Tea­tre Lliure de Gràcia veient La comèdia dels errors, un dis­ba­rat còmic basat en l’obra de Shakes­pe­are. Abans, per fer temps, havia pas­se­jat pels car­rers del barri i havia men­jat una coseta en un bar. L’ambi­ent no era com el d’un dia qual­se­vol. Tots volíem fer el cor fort i vida nor­mal però ens observàvem inter­ro­gants i com enram­pats. Al matí s’havia divul­gat la notícia que la poli­cia havia entrat a unes dependències de la Gene­ra­li­tat. Em vaig pen­sar que era al Palau i ho vaig tro­bar indig­nant i into­le­ra­ble. Pri­mera de les indig­na­ci­ons i into­leràncies que havien de venir. Després es va saber que la “dependència” era la con­se­lle­ria d’Eco­no­mia, a la Ram­bla. Molta gent s’hi va acu­mu­lar en senyal de pro­testa. No m’hi vaig fer pre­sent però en vaig estar al cas tot el dia. Al ves­pre, al tea­tre, em dis­treia de tant en tant de l’esce­nari pen­sant-hi. Els con­cen­trats seguien al seu lloc. La poli­cia estava plan­tada davant el local de la CUP amb aire des­a­fi­ant. Vaig creure que al prin­cipi o al final els actors alguna cosa en dirien. No es podia no dir res, aquell dia. Si no els actors, l’empresa. Per mi que els van fallar els refle­xos. La tensió que pujava de la Ram­bla i Casp havia pene­trat a la sala.

A les cinc del matí del pri­mer d’octu­bre era al col·legi on em tocava votar pro­te­gint l’urna. Hi vaig entrar la pape­reta que pas­sa­ven les dotze. Com que el local era molt a prop, durant l’espera havia anat a casa. Vaig veure per la tele­visió pri­mer les imat­ges de violència de Sant Julià de Ramis, on havia de votar el pre­si­dent Puig­de­mont, i després les d’altres llocs. Quan vaig tor­nar, la cua s’havia mul­ti­pli­cat. La indig­nació pot ser un gran esti­mu­lant. Lla­vors, Jordi Cui­xart i Jordi Sànchez, pre­si­dents d’Òmnium i l’ANC, ja eren tan­cats, acu­sats d’haver agi­tat les mas­ses “tumultuària­ment” el dia de la con­cen­tració davant d’Eco­no­mia. “Tumul­tu­ari” va ser el mot d’ordre perquè el Codi Penal el cas­tiga amb seve­ri­tat. Després vin­drien “sedició”, “rebel·lió”... Dos dies després, al final de l’“atu­rada de país”, el rei ens renya­ria i amenaçaria. Al cap d’un mes, esta­rien tan­cats a la presó uns quants con­se­llers. Uns altres, amb el pre­si­dent, serien a l’exili. L’auto­no­mia, sus­pesa. La Gene­ra­li­tat, inter­vin­guda. Cada dia de cada dia teníem un motiu per indig­nar-nos i tro­bar la situ­ació into­le­rant. Un Estat con­tra una part dels seus ciu­ta­dans. Com ho hem pogut aguan­tar? S’ho pre­gunta el sociòleg i peda­gog Manuel Del­gado. Diu que hauríem de ser objecte d’una anàlisi a fons per res­pon­dre’ns-ho. L’Estat ens ha man­tin­gut un any en una situ­ació de males­tar. No ens ha estat bo. Ens ha mar­cat. Com ho hem pogut aguan­tar? Com ento­ma­rem el que ha de venir?