El tron de Domènec

Em sap greu no haver seguit amb atenció sos­tin­guda la car­rera artística de Domènec. I això que viu prop de casa. Domènec Mont­ser­rat: Domènec. Va començar pin­tant expres­si­ons en blanc i negre sobre paper. En tinc un qua­dre a casa. No sé com, va reser­var el negre a la indu­mentària i es va entre­gar al blanc. Ja no pin­tava. feia unes cons­truc­ci­ons de grandària regu­lar, algu­nes per ser pen­ja­des a les parets, algu­nes cli­ve­lla­des amb fer­ros. D’aquí va pas­sar a “refle­xi­o­nar” sobre l’arqui­tec­tura. Dic “refle­xi­o­nar” per usar la paraula de Manel Guer­rero, que l’altre dia li va pre­sen­tar i comen­tar la tra­jectòria en una con­ferència. En Manel Guer­rero en sap molt, d’art. Encara és més veí meu. “Refle­xi­o­nar” sobre l’arqui­tec­tura o “dia­lo­gar-hi”, que també es diu. En Domènec agafa un edi­fici de, posem, Alvar Aalto o Le Cor­bu­sier, el repro­du­eix d’escala i el situa en un lloc ines­ta­ble, per exem­ple entre dues cadi­res. O no el repro­du­eix: hi opera vari­a­ci­ons. O el con­ver­teix en una cons­trucció a l’aire lliure on s’hi pot entrar. A Finlàndia s’hi han fixat i l’han con­vi­dat a “refle­xi­o­nar” sobre Aalto al seu propi país. A altres ciu­tats euro­pees també, sobre els seus arqui­tec­tes. Ara l’han con­vi­dat a anar a les Fili­pi­nes. S’està rumi­ant què hi pot apor­tar. Hi ha fet un viatge explo­ra­tori i ha obser­vat que uns anys enrere el senyor Anto­nio López, el marquès de Comi­llas, el del Palau Moja de la Ram­bla, el pro­tec­tor de mossèn Cinto, l’amo de la Compañía de Taba­cos de Fili­pi­nas, era tin­gut per un gran bene­fac­tor a Manila i donava nom a una avin­guda prin­ci­pal. Ara ja no. Se n’ha esbor­rat la memòria. A Bar­ce­lona, Ada Colau ha fet treure el monu­ment que el marquès tenia al cap­da­vall de la Via Laie­tana com a cor­rec­tiu per haver tra­fi­cat amb esclaus. De la coin­cidència, Domènec en vol treure un sig­ni­fi­cat, una “reflexió” transatlàntica. Hi dona vol­tes.

La tem­po­rada pas­sada, el Macba va ofe­rir les seves ins­tal·laci­ons perquè Domènec hi actués. Un pri­vi­legi reser­vat a pocs. Al mateix temps, li va ser ser­vit el pavelló Mies van der Rohe. Hi va situar roba estesa per evo­car els gita­nos acam­pats a Montjuïc que l’havien cons­truït, com gai­rebé tots els pave­llons de l’Expo­sició del 29. Domènec va fer reti­rar del pavelló la Cadira Bar­ce­lona, dis­se­nyada també per Mies, que sem­pre s’hi exposa. Vaig saber, ho igno­rava, que la Cadira Bar­ce­lona no és una cadira sinó un tron. Al pavelló ale­many no s’hi va expo­sar res, durant l’Expo­sició. Va ser con­ce­but per fer-hi només recep­ci­ons. La més impor­tant, la d’Alfons XIII. El besavi de Felip VI es va asseure al tron que se li havia reser­vat. Domènec el va subs­ti­tuir per dues cadi­res de fòrmica. Aque­lles que hi havia a les cui­nes de la post­guerra i davant els pupi­tres de les nos­tres poc con­for­ta­bles esco­les.