Protagonisme nominal

No ens fem tram­pes al soli­tari: la Bar­ce­lona actual no és el resul­tat de la gestió d’Ada Colau, sinó dels alcal­des del PSC –Pas­qual Mara­gall, Jordi Clos i Jordi Hereu– i de Xavier Trias (CDC). Una acu­mu­lació d’ambi­ci­ons capi­tals que han conduït al col·lapse del medi urbà, i d’oblits que han accen­tuat els per­ju­di­cis d’aquesta cursa sense retro­vi­sors. També és cert que l’alcal­dessa ha estat incapaç de con­ci­liar els som­nis de slow-city amb el ter­ratrèmol des­en­ca­de­nat per la insu­flació de gas dels seus ante­ces­sors. Ara, la bata­lla per l’alcal­dia de Bar­ce­lona ja no és una ocasió per a ender­ro­car un model de gestió, sinó una dis­puta de cognoms. El popu­lisme neour­ba­nita d’Ada Colau s’haurà d’enfron­tar a Manuel Valls, el francès des­tro­nat, que ha redes­co­bert en la seva ciu­tat de nai­xença un pre­text per recol·locar el seu ego en un des­patx ofi­cial i... qui ho sap: l’uni­o­nisme el sos­tindrà men­tre hi hagi bene­fi­cis mutus. D’entrada, Valls ja té el suport de la bur­ge­sia finan­cera i mediàtica, dis­po­sada a ser la cort del nou príncep. I, després, un Mara­gall: ERC hi ha tro­bat el màrque­ting del cognom –tot­hom sap la trans­cendència d’Ernest al cos­tat de Pas­qual– però, per més sobi­ra­nisme eixam­plat que llu­eixi, caldrà saber si es podrà desen­ten­dre de la situ­ació molt estètica i poc ètica de la ciu­tat que va con­tri­buir a dis­se­nyar. Sense menys­te­nir la qua­li­tat política de la resta d’adver­sa­ris –PDe­CAT, PSC, PP, CUP...–, espe­rem que el pro­ta­go­nisme nomi­nal no ens porti a votar “mal­grat tot”.