Valls de contraban

Tot­hom ha de par­lar de Manuel Valls? Doncs no ens fem els rars i par­lem-ne. Frus­trada la seva ambició de ser copríncep d’Andorra, càrrec adhe­rit al de pre­si­dent de la República fran­cesa, ha optat per gover­nar la capi­tal del Prin­ci­pat de Cata­lu­nya. La Seca, la Meca i la vall, Valls, d’Andorra. Marc Forné, cap del govern andorrà entre 1994 i 2005, es va tro­bar asse­gut al cos­tat de Bill Clin­ton, pre­si­dent dels Estats Units, en una reunió de caps d’estat i de govern. El man­da­tari ame­ricà li va fer expli­car de quin país igno­rat per ell venia. Forné s’hi va esten­dre, la con­versa va ser ani­mada. Jac­ques Chi­rac, pre­si­dent de França, els obser­vava de lluny un punt enge­lo­sit. Clin­ton el va cri­dar: “Vine cap aquí.” Chi­rac s’hi va acos­tar entre ufanós i sol·lícit. “Escolta, Jac­ques, el que m’explica aquest senyor: que ets príncep del seu país. Que no els havíeu gui­llo­ti­nat tots? Que no devem a vosal­tres l’orga­nit­zació repu­bli­cana dels Estats Units?” Sem­pre s’ha de tenir un roc a la faixa. Andorra fa que França en tin­gui un de monàrquic al sarró. Fins i tot un d’epis­co­pal, a través de la mitra de la Seu d’Urgell, que li ate­nua la laïcitat cons­ti­tu­ci­o­nal. Els adver­sa­ris de Valls d’aquí i de França es pre­gun­ten enri­o­lats com s’adap­tarà a les regles d’un país monàrquic. No tenen en compte la via prin­ci­pesca andor­rana per on Valls ens ve de con­tra­ban.

Es veu que l’alta bur­ge­sia bar­ce­lo­nina està encan­tada amb el can­di­dat. Compta que farà fora Ada Colau i els seus des­ar­ra­pats i que neu­tra­lit­zarà els inde­pen­den­tis­tes. Alguns ho qua­li­fi­quen d’acti­tud pro­vin­ci­ana: dei­xar-se enllu­er­nar per un antic pri­mer minis­tre francès... La bur­ge­sia cata­lana sem­pre s’ha emmi­ra­llat en París, on ha viat­jat amb fruïció. En tor­nava amb capses de bom­bons i paraigües per a la família i pon­de­rant la llum ence­ga­dora. Els par­tits inde­pen­den­tis­tes, que fins que Valls no va caure en desgràcia a França s’enor­gu­llien que un català hagués arri­bat tan amunt, ara el menys­preen, però cor­ren a bus­car can­di­dats potents per opo­sar-s’hi. La classe mit­jana que no podia anar a París bai­xava cafe­te­res d’Andorra.

La can­di­da­tura bar­ce­lo­nina de Valls va ser una invenció de Ciu­ta­dans. El seu líder, Albert Rivera, es pensa o es pen­sava que el podria lli­gar curt. Arri­ba­ria a fer pena. Ignora que a la pre­si­den­ci­a­lista França un alcalde va al seu aire, si és que arriba a fer d’alcalde i no apro­fita el càrrec per pro­pul­sar-se a París, com és el cas de Valls. Encara li usur­parà les pre­ten­si­ons d’ocu­par La Mon­cloa. Marc Forné va entre­gar a Clin­ton i a Chi­rac una tar­geta amb un xip: “Conté tot Andorra, els seus habi­tants, els seus pai­sat­ges i les seves boti­gues.” Clin­ton va que­dar sorprès com hi que­den els ame­ri­cans. Chi­rac va rebre la minúcia amb un gest de com­mi­se­ració. La gran­deur...