Els helicòpters

Un dels records més potents, ines­bor­ra­bles i ter­ri­bles d’aquells dies és el vol dels helicòpters. Serà un dels sorolls que no obli­da­rem mai, aque­lla sen­sació d’estar empre­so­nats, vigi­lats, sot­me­sos a una mar­ci­a­li­tat aèria que no feia sinó exer­cir d’avís per a nave­gants. I tots aquells guàrdies civils de paisà que no podien dis­si­mu­lar de cap manera la seva fili­ació i que s’asse­ien a les ter­ras­ses i ano­ta­ven els seus esco­drinys. I aque­lles tan­que­tes que apar­ca­ven a qual­se­vol lloc de la ciu­tat i de les quals des­cen­dien, armats i uni­for­mats, uns poli­cies que ana­ven a com­prar tabac o lote­ria. Això no ho obli­da­rem mai, perquè va ser la cons­ta­tació d’un estat de setge enco­bert, però alhora explícit i real. Vist amb la distància d’un any, aquesta pot­ser és la imatge més con­tun­dent, més encara que totes les que recor­dem amb niti­desa, que vam pro­ta­go­nit­zar o vam viure de prop. Més encara que les càrre­gues poli­cies i la sang de la gent que votava, encara més que les empen­tes i el menys­preu, que aquells crits dels energúmens a la porta d’un hotel. L’arri­bada de les tro­pes, ame­nit­zada per la into­lerància dels que els empe­nyien cap a la victòria en el camp de bata­lla (el “a por ellos” va ser un esga­rip guer­rer), va ser el sotrac més dolorós de la tar­dor de l’any pas­sat. Després, va venir el que va venir. Ara tor­nem a veure les inno­bles, vio­len­tes sac­se­ja­des que van patir els ciu­ta­dans que volien votar, que s’havien agle­vat “en la nit dura”, com hau­ria pogut escriure Foix. Ara sen­tim de nou tant l’escalf de la gent que es va con­ju­rar con­tra la injustícia com el to fat­xenda dels que volien impe­dir la votació. I torna a fer fere­dat, un any després, sobre­tot en aquests vídeos gra­vats per la mateixa poli­cia. I després van venir les pro­cla­ma­ci­ons escas­ses i aque­lles esce­nes a mig camí del vode­vil i de la tragèdia i les deten­ci­ons i la crua rea­li­tat de la presó, que és una llosa que ens aixafa en el dia a dia. I con­ti­nuen res­so­nant els motors i les hèlixs dels helicòpters. En la memòria d’aquells dies memo­ra­bles. És a dir, dig­nes de ser recor­dats.