El temps del poema

A vega­des, per tro­bar els lli­bres que et fal­ten, has de posar-hi la tena­ci­tat d’un fanàtic. I al final, de tota manera, fra­cas­ses. A mi se’m va esca­par la poe­sia de Iehuda Amik­hai quan Edi­ci­ons 62 va publi­car Cla­vats a la carn del món (2001), la pri­mera anto­lo­gia que li traduïa al català Manuel For­cano. Vaig badar perquè no sabia que un poeta isra­elià tingués res a dir-me, o perquè no n’havia sen­tit mai el nom i no em va encu­ri­o­sir prou el dibuix d’unes tiso­res una mica guer­xes que il·lus­tra­ven la por­tada. Vaig pas­sar de llarg del pres­tatge de la lli­bre­ria on el devia veure per pri­mer cop, i allà es va que­dar, fins que algú altre va pren­dre’s el seu temps per escol­tar-lo i se’l va endur. Més d’una vegada, des de fa deu anys, he pas­sat per davant el mateix pres­tatge amb la vana espe­rança que el lli­bre hagués tor­nat al seu lloc, com si això fos pos­si­ble en el nos­tre petit món, secció “poe­tes que mai rebran la Creu de Sant Jordi”, i he maleït aquell buit que els por­tals de col·lec­ci­o­nista s’ofe­rei­xen gasi­va­ment a omplir només si estàs dis­po­sat a pagar-ne un preu abu­siu.

A vega­des no saps per què t’obses­si­o­nes per un lli­bre que no has lle­git, però tinc com­pro­vat que em passa molt més sovint amb els poe­tes que amb els nar­ra­dors. Pot­ser la poe­sia, con­tra el que pugui sem­blar, et toca per camins més dre­tu­rers, o bé és que arriba allà on la rea­li­tat s’atura, com davant un pre­ci­pici a par­tir del qual les coses can­vien de forma o vore­gen l’impos­si­ble, i s’ha d’inven­tar un llen­guatge nou –però a la mateixa habi­tació on lles­quem el pa cada dia acom­pa­nyats dels vells mobles de família– per acos­tar-se a tot allò que fa de mal dir. Encara avui, per exem­ple, m’ator­deix un poema del palestí Mah­mud Darwish en què es pro­hi­beix morir per no haver de pas­sar la ver­go­nya de fer plo­rar la mare, o el del txec Vladímir Holan en què renega de l’existència de cap altra vida, a menys que allà també s’hi escampi de bon matí l’olor del cafè aca­bat de mol­dre. I els del romanès Marin Sorescu, i quasi tots els de la polo­nesa Wis­lawa  Szym­borska, de qui Eumo acaba de publi­car Ins­tant a la col·lecció Jar­dins de Samar­canda. Iehuda Amik­hai, que Ade­si­ara per fi ens ha retor­nat amb una nova anto­lo­gia traduïda també per For­cano, Poe­mes de cos i d’ànima, per­tany també a aquesta classe de veus repa­ra­do­res que molt sovint aflo­ren en els ambi­ents més hor­ri­bles, enmig de la guerra, pas­sant pena­li­tats indi­ci­bles, amb por que fins i tot una paraula flui­xeta et con­demni a pre­sidi o a morir. És una poe­sia que es pot apren­dre de memòria, sense quasi esforç, com si l’aca­bes­sis d’escriure tu mateix i no fos un altre qui et prestés els seus records. Pot­ser algun dia, de tot això que com­me­mo­rem avui, algú en traurà també un vers que mereixi l’espera.