1-O: una obra d’art

Fa pocs dies vaig coin­ci­dir per casu­a­li­tat amb el pre­si­dent Pujol, dins pre­ci­sa­ment d’una joia arqui­tectònica moder­nista, i vam par­lar de l’1 d’octu­bre. “Ah!”, va obrir els ulls, en aquell punt de la interes­sant con­versa: “Allò va ser una obra d’art.” Vaig mar­xar amb aquesta frase mar­te­lle­jant-me el cap, perquè si alguna cosa bona té aquest home és que mesura molt bé les parau­les. Una obra d’art. És exac­ta­ment això, una com­bi­nació de tècnica, de tre­ball, de cre­a­ti­vi­tat i de bellesa. M’ha sor­tit dir-ho en diver­ses xer­ra­des sobre el tema, que es pot estar a favor o en con­tra del procés d’auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya, però que con­tra­ris i favo­ra­bles han d’estar d’acord en una cosa: la tar­dor pas­sada va posar el país en una explosió de cre­a­ti­vi­tat com les que poques vega­des es veuen en un país sen­cer. I és d’aquesta cre­a­ti­vi­tat i d’aquest enginy que surt la victòria de l’1-O. Bé. Doncs ara, algu­nes con­clu­si­ons:

La política i els par­tits són, massa sovint, l’antítesi de la cre­a­ti­vi­tat. Un dels goigs dels anys que hem vis­cut ha estat veure com reco­nei­xien les seves man­can­ces i se suma­ven als movi­ments cívics per a arri­bar allí on les maquinàries admi­nis­tra­ti­ves, autonòmiques, judi­ci­als, poli­ci­als o par­ti­tocràtiques no arri­ben ni (pel que sem­bla) arri­ba­ran. L’any pas­sat la com­bi­nació (més espontània o menys) entre enti­tats, par­tits, govern, mani­fes­ta­ci­ons mul­ti­tu­dinàries, clan­des­ti­ni­tat orga­nit­za­tiva en la com­pra i tras­llat (i ocul­tació) de les urnes i pape­re­tes, càntics i cla­vells cap als impo­tents poli­cies de l’Estat, artis­tes fent de dipu­tats, cops d’efecte i girs de veri­ta­ble guio­nista, vai­xells tapant dibui­xos ani­mats, bom­bers enfi­lats als edi­fi­cis, esti­ba­dors fent la guitza als ocu­pants, com­pli­ci­tats d’intel·lec­tu­als inter­na­ci­o­nals, el deliciós “Mambo” de la CUP, cen­sos uni­ver­sals, apli­ca­ci­ons que des­a­pa­rei­xien i apa­rei­xien, cants i llàgri­mes, van mar­car un relat col·lec­tiu d’una càrrega esti­mu­lant insu­pe­ra­ble. Teníem raó però teníem molt més: teníem la bellesa, que és (com sap Gaudí) l’avant­sala de la veri­tat. L’últim vídeo d’en Grau­pera rei­vin­dica el sen­tit lúdic del movi­ment, i de la política, com a millor mètode per a tren­car els nos­tres pro­pis límits men­tals. La Crida, si és real­ment oberta, també pot anar per aquí. El que ens va suc­ceir el 10 d’octu­bre (amb aquells llargs segons de silenci amb què vam coin­ci­dir ell i jo al Par­la­ment) va ser cons­ta­tar que les limi­ta­ci­ons del movi­ment no eren a Espa­nya, sinó dins del nos­tre cap. De sobte, sem­blava que ens fèiem por a nosal­tres matei­xos. I aquí és on per­dem reg­nes, relat, cre­a­ti­vi­tat i auto­con­trol. S’impo­sen la llei de l’altre, el marc antic, la medi­o­cri­tat, la covar­dia i els homes gri­sos... que som nosal­tres matei­xos, compte.

Una obra d’art. En qual­se­vol relat com el nos­tre, i en el moment en què ens tro­bem, no es tracta tant d’espe­rar el “momen­tum” com de cons­truir-lo. L’atmos­fera no arriba sinó que es crea (“nosal­tres som el vent”). Em consta que això ja se sap, i es tre­ba­lla, entre par­tits (vells i nous) que par­tei­xen d’estratègies massa allu­nya­des però que neces­si­ten tro­bar-se i actuar. Tot el suport, i aju­dem en el que cal­gui amb gene­ro­si­tat i defu­gint els ban­do­le­ris­mes. Però ja fa un any. Ja fa un any, i els símpto­mes de des­con­cert són massa fla­grants: vam deci­dir ser tan bons minyons que faríem una revo­lució sus­pe­nent la revo­lució mateixa, i així vam començar a per­dre tota la força acu­mu­lada. No crec que fos una catxa, perquè teníem unes car­tes boníssi­mes: quan vas de farol, és perquè tens una mà molt dolenta però saps dis­si­mu­lar i apos­tar fort. No és el cas, teníem les car­tes gua­nya­do­res: perquè érem els cre­a­tius, els espon­ta­nis, els de la gent i la democràcia, els de la valen­tia intel·ligent. Érem la gasela fent ziga-zagues davant del lleó, i a punt d’arri­bar a res­guard. La bèstia ens va enxam­par quan vam tenir por del pre­ci­pici. Res que no sigui nor­mal i que no esti­gui inven­tat: però pas­sat un any, cal cla­mo­ro­sa­ment un canvi d’acti­tud.

No va poder ser. Havíem arri­bat (con­tra pronòstic) al camp base i sim­ple­ment, en ata­car el cim, ens va sor­pren­dre una allau. Però prou de que­dar-se en el dol, i sobre­tot prou de tenir por o de pro­var de fer por als com­panys. No hem per­dut, i no ens que­da­rem al camp base. Si fa falta gent amb noves idees, que n’hi hagi. Si la política neces­sita ajuda, posem-nos-hi amb tota l’empa­tia. Una obra d’art demana tre­ball, talent i bellesa, però també estar dis­po­sat a tren­car esque­mes. No els dels altres: els teus.