Toquem els sous

Una anècdota, pot­ser apòcrifa però ver­sem­blant, narra que un dia que Henry Ford expli­cava les bon­dats de la meca­nit­zació i l’estalvi en temps i mà d’obra que supo­sava la pro­ducció en cadena, algú el va inter­pel·lar pre­gun­tant-li qui com­pra­ria els cot­xes que fabri­cava si es pres­cin­dia de tants assa­la­ri­ats. Una inter­pel·lació curi­osa tenint en compte que Ford és popu­lar­ment cone­gut pel fet de ser l’artífex de la “demo­cra­tit­zació” de l’automòbil i que el seu lema era que els emple­ats havien de poder adqui­rir els vehi­cles que produïen. Les estadísti­ques més recents indi­quen que el crei­xe­ment de la des­pesa en con­sum final de les llars a l’Estat ha cai­gut vuit dècimes l’últim tri­mes­tre i que el seu ritme ha recu­lat als nivells de fa un any. És perillós, no tan sols des del punt de vista social, per des­comp­tat, sinó també des de l’econòmic, igno­rar l’existència cada cop més angoi­xant de tre­ba­lla­dors pobres, gent amb feina (per defi­nir-ho d’alguna manera) que no per­ce­ben prou salari per dur una vida digna. I també dels que han vist escurçar el seu sou sense que, ara que l’eco­no­mia es refà, es vegi com­pen­sat el seu sacri­fici, recla­mat en el seu moment en pro de la “deva­lu­ació interna”. I la res­pon­sa­bi­li­tat recau de manera directa sobre unes cor­po­ra­ci­ons que han per­dut l’ore­mus per engrui­xir els guanys apri­mant la massa sala­rial de manera recur­rent o man­te­nint-la en mínims. Aquest és un dels ris­cos més grans que tenim de recaure en dis­sorts pas­sa­des i en una veri­ta­ble –aquesta sí– frac­tura social.