Papallones negres

No. L’inde­pen­den­tisme no ha des­per­tat l’extrema dreta a l’Estat espa­nyol. Ni tam­poc ho ha fet l’enlai­ra­ment d’una esquerra alter­na­tiva al soci­a­lisme pan­xa­con­tent sor­git de la Tran­sició. Ni el racisme és una res­posta a la immi­gració, com el mas­clisme crei­xent tam­poc prové del feliç auge del femi­nisme. Si una dona és vio­lada, no és perquè porti una roba con­creta, és perquè s’ha topat amb un cri­mi­nal. La repressió con­tra un poble o un col·lec­tiu no bro­lla d’una rei­vin­di­cació legítima, neix de l’auto­ri­ta­risme i de la violència ins­ti­tu­ci­o­nal. Ells, els fei­xis­tes, ja hi eren abans de tot això, la majo­ria en un estadi lar­vat, camu­flats entre els ano­me­nats libe­rals o con­ser­va­dors, entre la “gent de seny i ordre”. Tant se val si durant anys o dècades han estat fent el papa­llona entre alguns par­tits par­la­men­ta­ris, són igual de pre­sents, ara, però, lliu­res ja d’eufe­mis­mes i de jocs semàntics. L’ínclit José María Aznar ha admès que ell havia dei­xat un bloc unit que ara s’ha dis­se­mi­nat entre el PP, Cs i Vox. Sort encara que reco­nei­xen que entre les files de la dreta ofi­cial espa­nyola hi eren els que aquest cap de set­mana han dema­nat a Vis­ta­le­gre la supressió de les auto­no­mies i l’empre­so­na­ment dels inde­pen­den­tis­tes, l’expulsió dels immi­grants sense papers, la ins­tau­ració de la cadena perpètua, la dero­gació de lleis com la de l’avor­ta­ment i o la de violència de gènere. Ja hi eren, arrau­lits en els seus pri­vi­le­gis. Ara ense­nyen les urpes i van sense antifaç. No s’hi pot dia­lo­gar, i molt menys retro­ce­dir, per por que facin.