Eleccions i avall

Pablo Lla­rena, el jutge del Tri­bu­nal Suprem espa­nyol que té la missió d’escapçar l’inde­pen­den­tisme, final­ment ha acon­se­guit alte­rar la com­po­sició del Par­la­ment sor­tit de les elec­ci­ons del 21-D, que van ser les que van comp­tar amb més par­ti­ci­pació de la història des de la res­tau­ració de la Gene­ra­li­tat. La suma de JxCat i ERC ara és de 61 dipu­tats perquè els de Puig­de­mont s’han negat a accep­tar la impo­sició del pre­si­dent del Par­la­ment, Roger Tor­rent, que es va sal­tar, amb l’ajuda ines­ti­ma­ble de Joan Ridao, antic capi­tost d’ERC i ara lle­trat de la cam­bra cata­lana, el pacte subs­crit entre els dos grups per per­me­tre que els qua­tre dipu­tats de JxCat que Lla­rena volia sus­pe­sos votes­sin. L’aliança entre els lle­trats del Par­la­ment i els jut­ges de la repressió és per­versa i no s’hau­ria d’haver produït mai. El Par­la­ment és sobirà i ningú no hau­ria de poder alte­rar la volun­tat de la ciu­ta­da­nia quan encara no s’ha dic­tat sentència. A més, cada grup té dret a ori­en­tar la seva estratègia com li pla­gui. Tan legítim és que ERC vul­gui aca­tar la reso­lució del jutge com que JxCat no vul­gui fer-ho. I aquest era l’espe­rit del pacte subs­crit dijous de la set­mana pas­sada per Albert Batet (JxCat) i Sergi Sabrià (ERC) després de mesos de tensió. El segon punt de l’acord esta­blia molt clara­ment que s’accep­ta­ven les fórmu­les dife­rents que farien ser­vir els dos grups per dele­gar el vot.

Roger Tor­rent, el pre­si­dent del Par­la­ment que té l’ambició de des­ban­car Jun­que­ras, també està deci­dit a car­re­gar-se Car­les Puig­de­mont. I ho fa amb tanta con­vicció com els jut­ges espa­nyols. Des del 30 de gener, quan va sus­pen­dre uni­la­te­ral­ment (qui­nes coses, oi?) el ple del Par­la­ment que havia de (re)inves­tir el pre­si­dent exi­liat, no para de posar pals a les rodes. Diuen que la decisió d’estri­par el pacte van pren­dre-la ell i Jun­que­ras a la presó aquell mateix dijous men­tre el vice­pre­si­dent Pere Ara­gonès era al Palau de la Gene­ra­li­tat esce­ni­fi­cant amb el pre­si­dent Quim Torra l’enèsima recon­ci­li­ació entre ERC i JxCat per sal­var la con­tinuïtat del govern. Tor­rent es va ser­vir dels lle­trats per des­tros­sar l’acord. I va acon­se­guir-ho. L’únic que ERC no ha pogut evi­tar és que­dar retra­tada. Ha des­em­pa­rat els dipu­tats de JxCat amb els vots del PSC, un dels inte­grants del tri­par­tit del 155. Els hau­ria de caure la cara de ver­go­nya. Al con­trari, se sen­ten tan valents que el por­ta­veu d’ERC a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, Jordi Coro­nas, va fer una piu­lada con­tra Car­les Puig­de­mont que era més pròpia d’algú que milita a l’extrema dreta espa­nyo­lista que d’un inde­pen­den­tista que està al cos­tat dels pre­sos i exi­li­ats. El sec­ta­risme mata! I la pri­mera víctima del fana­tisme par­ti­dista és la uni­tat d’acció inde­pen­den­tista, que és el que els elec­tors recla­men als polítics.

Ara la majo­ria inde­pen­den­tista de 70 dipu­tats acon­se­guida el 21-D està esquer­dada. No és que fos molt real si tenim en compte que els qua­tre dipu­tats de la CUP sem­pre han estat molts crítics amb les dues altres for­ma­ci­ons inde­pen­den­tis­tes i des del prin­cipi van dei­xar molt clar que se situ­a­ven a l’opo­sició. Però la majo­ria abso­luta d’abans de l’inde­pen­den­tisme s’ha per­dut. La coa­lició gover­na­men­tal al Par­la­ment només compta amb el suport de 61 dipu­tats –que són menys que la suma dels comuns, PSC, PP i Ciu­ta­dans–, cosa que li va fer per­dre algu­nes vota­ci­ons en el dar­rer ple. I més que en perdrà.

Sense una majo­ria par­la­mentària al dar­rere, un govern no rut­lla. El govern de Quim Torra i Pere Ara­gonès és mort, mal­grat els esforços per apa­ren­tar el con­trari de la por­ta­veu. Amb el ball de bas­tons actual, serà molt difícil que el govern es pugui plan­te­jar apro­var el pres­su­post. I tot­hom sap que la llei més impor­tant d’una legis­la­tura és, pre­ci­sa­ment, la llei de pres­su­pos­tos. Els pres­su­pos­tos del 2018 ja són una pròrroga dels de l’any ante­rior. La inter­venció de la Gene­ra­li­tat i les elec­ci­ons van impe­dir apro­var-ne un de nou. Amb quina majo­ria s’apro­varà el pres­su­post del 2019? És clar que no s’apro­va­ran i es tor­narà a recórrer a la pròrroga. Quin fracàs!

Amb la majo­ria par­la­mentària dis­minuïda per pròpia volun­tat (ERC es nega fins i tot a acti­var el vot de Toni Comín) i un govern feble és molt difícil fer front als rep­tes que l’inde­pen­den­tisme té al davant. Caldrà que algú tin­gui la valen­tia política de deci­dir sot­me­tre’s de nou a les urnes per diri­mir les diferències estratègiques. El calen­dari elec­to­ral no ho afa­vo­reix i el macro­ju­dici con­tra la cúpula de l’ante­rior govern, tam­poc. Però cal posar fi a aquesta ago­nia que està cor­cant les bases de l’inde­pen­den­tisme. Els que més recla­men eixam­plar-la, més feina fan per reduir-la. Desin­flen el món dels con­vençuts.