“I no va passar res”

L’any 2010 van liqui­dar l’Esta­tut i al cap d’uns mesos res­pi­ra­ven tran­quils: “Doncs al final no ha pas­sat res.” S’ho havien estat pen­sant durant qua­tre anys, però final­ment es van atre­vir a fer-ho, l’endemà d’una tarda de toros, con­te­nint la res­pi­ració com ho fa el públic a la plaça just abans de l’esto­cada final, perquè, tot i el mareig i el can­sa­ment de la bèstia ferida, és el moment de fer-li front de cara i podria ser que s’hi tornés. Però no. Una mani­fes­tació, una mica gran, és cert, i res més. No n’hi havia per tant: “Al final, no ha pas­sat res”, deien i escri­vien amb fat­xen­de­ria, satis­fets de com havien solu­ci­o­nat de manera reso­lu­tiva i uni­la­te­ral el pro­blema que els havia plan­te­jat la soci­e­tat cata­lana, i de l’apa­rent manca de res­posta d’aquesta.

Però sí que va pas­sar. Hi va haver un enorme movi­ment tectònic en el sub­sol de la soci­e­tat cata­lana, on ja res va tor­nar a ser el mateix. Les bases del cata­la­nisme es van tor­nar inequívoca­ment inde­pen­den­tis­tes i els seus líders van haver de virar el vai­xell en una direcció nova i inex­plo­rada. Molta gent que fins lla­vors es mirava amb distància o fins i tot amb rebuig la idea de la inde­pendència va sumar-s’hi davant del col·lapse de la idea d’una Espa­nya fede­ral, oberta i res­pec­tu­osa amb les seves mino­ries cul­tu­rals i naci­o­nals. El sobi­ra­nisme va ocu­par l’espai cen­tral i majo­ri­tari de la política cata­lana, i els vin­cles de per­ti­nença a l’Estat i la iden­ti­fi­cació amb la Cons­ti­tució van que­dar ferits de mort.

Ara fa un any els apa­rells de l’Estat van engar­jo­lar els pri­mers pre­sos polítics del procés, Jordi Sànchez i Jordi Cui­xart, i hem tor­nat a lle­gir i a escol­tar la mateixa frase: “Van anar a la presó, i no va pas­sar res”, cele­brava ahir un arti­cu­lista d’El Con­fi­den­cial. Després de les falli­des i impo­tents por­res poli­cial de l’1 d’octu­bre, la detenció dels Jor­dis va ser el pri­mer acte repres­siu con­cret de molts que vin­drien després, amb el 155 inclòs, i la res­posta a la repressió de la soci­e­tat cata­lana era una incògnita. Però, segons ells, “no va pas­sar res”. El mateix error, la mateixa mio­pia fat­xenda i estulta del 2010. Malin­ter­pre­ten que l’inde­pen­den­tisme no tin­gui ara mateix un pla d’actu­ació sobre la taula i que la soci­e­tat cata­lana sigui una soci­e­tat allu­nyada de les bra­va­tes i de les reac­ci­ons imme­di­a­tes i des­con­tro­la­des. Però el sub­sol està bullint més que mai. Els can­vis impor­tants sem­pre van per sota. Les con­seqüències de la repressió seran a mitjà ter­mini encara més con­tun­dents que les de l’Esta­tut. De moment, el tren­ca­ment emo­ci­o­nal de bona part de la soci­e­tat cata­lana amb Espa­nya és avui més mas­siu i irre­ver­si­ble del que ho era fa un any. La idea d’Espa­nya com a país auto­ri­tari, el des­pres­tigi monu­men­tal de la seva justícia, la col·labo­ració irres­pon­sa­ble dels seus mit­jans i els seus polítics en el relat que dona cober­tura a la repressió, for­men un cor­rent d’opinió en bona part dels cata­lans que serà molt difícil can­viar, si és que mai l’Estat deci­deix apos­tar per la via del con­ven­ci­ment i no la de la força. És molt pos­si­ble que, sigui més tard o més d’hora, el sobi­ra­nisme trobi un nou full de ruta com­par­tit o un moment d’opor­tu­ni­tat, ara amb més experiència i menys innocència. Però, men­tres­tant, qui mira les cen­dres sense fixar-se en les bra­ses que cre­men a sota con­ti­nuarà sense veure ni enten­dre res.