Les Illes Fèroe

Quan pen­sem en quins són els països sense estat que actu­al­ment estan en dis­po­sició d’acce­dir a la inde­pendència, ens venen al cap els casos de Cata­lu­nya i Escòcia. Més lluny, a l’horitzó, s’intu­ei­xen Flan­des i el País Basc, però els queda un camí per recórrer. En canvi, sovint obli­dem el país que pro­ba­ble­ment està més a prop de cons­ti­tuir-se en un nou estat inde­pen­dent euro­peu avui en dia: les Illes Fèroe. Situat al bell mig de l’Atlàntic Nord, envol­tat per Escòcia, Noru­ega i Islàndia, aquest arxipèlag for­mat per dis­set illes i amb una població de 50.000 habi­tants ocupa una superfície ter­res­tre de només 1.400 km², però les seves aigües ter­ri­to­ri­als sumen una superfície marítima tan gran com Itàlia. Les Fèroe són actu­al­ment un país autònom dins el Regne de Dina­marca, amb com­petències en gai­rebé totes les àrees de govern inclo­ent taxes i par­ci­al­ment afers exte­ri­ors. Dina­marca manté les com­petències coer­ci­ti­ves: justícia i segu­re­tat. Són euro­peus però no for­men part de la Unió Euro­pea, ni tenen cap interès per ser-hi.

Les illes van ser pobla­des fa mil dos-cents anys per nòrdics pro­vi­nents de la costa noru­ega. Es van bar­re­jar amb peti­tes pobla­ci­ons gaèliques –asce­tes cris­ti­ans irlan­de­sos– que por­ta­ven una vida de con­tem­plació a l’arxipèlag. Els pri­mers cab­dills de les Fèroe, com ara el víking pagà Tróndur í Gøtu, estan con­nec­tats amb els grans herois de les sagues islan­de­ses, com ara Èric el Roig, que es va esta­blir a Grenlàndia, i el seu fill Lief Erics­son, que va recórrer bona part de la costa nord-ame­ri­cana de Vin­land entre els segles X i XI, cinc-cents anys abans que els espa­nyols. Des dels pares fun­da­dors fins al segle XIX les illes van res­tar sota una feble sobi­ra­nia noru­ega, però a par­tir del Trac­tat de Kiel (1814) amb la sepa­ració de Dina­marca i Noru­ega, les illes van que­dar sota el con­trol abso­lut de Copen­ha­guen. Va ser lla­vors que va néixer un fort movi­ment social per fer val­dre la cul­tura i, molt espe­ci­al­ment, la llen­gua fero­esa, molt a l’estil de la Renai­xença cata­lana. El movi­ment de recu­pe­ració de la llen­gua el va encapçalar Ven­ces­laus Ulri­cus Ham­mers­haimb –el seu Pom­peu Fabra–, que durant la segona mei­tat del XIX va dei­xar esta­blerta una orto­gra­fia i una gramàtica moder­nes per al feroès, fet que va per­me­tre el desen­vo­lu­pa­ment d’una lite­ra­tura moderna i va evi­tar que el feroès fos pro­gres­si­va­ment subs­tituït pel danès. Amb la valo­ració de la llen­gua i la cul­tura fero­e­ses, va arri­bar el movi­ment polític que recla­mava més auto­no­mia de Dina­marca, emmi­ra­llant-se en el movi­ment inde­pen­den­tista d’Islàndia, també sota la corona danesa. Islàndia va esde­ve­nir estat inde­pen­dent ara fa un segle, quan en referèndum un 92% dels islan­de­sos van votar a favor de la inde­pendència amb una par­ti­ci­pació, per cert, del 43%. Per als amants de les coin­cidències, aques­tes són exac­ta­ment les matei­xes xifres del referèndum de l’1-O a Cata­lu­nya, amb l’únic matís que el nos­tre referèndum va patir la violència extrema de l’Estat espa­nyol.

Durant la Segona Guerra Mun­dial, Dina­marca va ser ocu­pada pels ale­manys i les Fèroe, pels britànics. La sepa­ració va ser apro­fi­tada pel govern feroès per posar fi a la unió amb Dina­marca i, seguint el model islandès, van con­vo­car un referèndum el 1946 en què els par­ti­da­ris de la inde­pendència van gua­nyar per un estret marge. Copen­ha­guen va sus­pen­dre la decla­ració d’inde­pendència i els va ofe­rir un règim autònom que ha estat millo­rat les dar­re­res dècades fins que el 2005 s’hi van afe­gir les com­petències en rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals. Tan­ma­teix tot ple­gat no ha estat sufi­ci­ent per apai­va­gar el sen­ti­ment inde­pen­den­tista. Les Fèroe han pros­pe­rat de manera extra­or­dinària els dar­rers anys. Tenen una renda per càpita supe­rior a la danesa, una taxa d’atur que no arriba al 2% i un pres­su­post que ja no depèn pràcti­ca­ment dels sub­si­dis de Copen­ha­guen. Com que no for­men part de la UE, han pogut bene­fi­ciar-se de molts trac­tats comer­ci­als que no hau­rien estat pos­si­bles sota l’aixo­pluc de Brus­sel·les, com ara l’acord del salmó, que els per­met expor­tar-lo a Rússia esqui­vant les san­ci­ons euro­pees con­tra Mos­cou. Pre­ci­sa­ment, la indústria del salmó feroès ha esde­vin­gut un model de crei­xe­ment sos­te­ni­ble i ecològic arreu del món. A més, dis­po­sen de les con­ne­xi­ons més ràpides d’inter­net a tot Dina­marca que els per­me­ten avançar cap a la cre­ació d’una soci­e­tat digi­tal, unes e-Fèroe que tenen Estònia com a model.

EN les dar­re­res elec­ci­ons, el prin­ci­pal par­tit inde­pen­den­tista, el Par­tit Repu­blicà, i la resta de par­tits favo­ra­bles a la sepa­ració, van tor­nar a sumar més vots que els uni­o­nis­tes. Per la seva banda, el Par­la­ment feroès segueix dis­cu­tint el text de la nova Cons­ti­tució fero­esa que inclourà el dret a l’auto­de­ter­mi­nació i que, si és refe­ren­dada a les urnes, el govern danès ja ha dit que res­pec­tarà, com no podia ser d’una altra manera en un país democràtic. Dina­marca i les Fèroe, com el Regne Unit i Escòcia, són una altra prova indis­cu­ti­ble que en les democràcies avançades del segle XXI és pos­si­ble arri­bar a solu­ci­ons polítiques que res­pec­tin el dret d’auto­de­ter­mi­nació dels pobles. A Cata­lu­nya ho tenim clar, però malau­ra­da­ment a Espa­nya no.