Percepcions precipitades

Hi ha coses que les haig d’apun­tar de seguida perquè si deixo pas­sar el temps aca­baré pen­sant que les he somi­a­des.

Fa uns dies em tro­bava sopant en un res­tau­rant. Unes tau­les més enllà hi havia dos matri­mo­nis. Par­la­ven en veu molt alta però no els ente­nia. Ho feien en un cas­tellà impo­sant, d’ordeno y mando,, de cam­pana de bronze. De seguida els vaig atri­buir la fili­ació política. No podia ser cap altra: una de les dues. O de les tres. Quan el cam­brer se’ls va acos­tar per dema­nar-los les postres, li van con­tes­tar en per­fecte i nor­mal català. Tots, menys una de les senyo­res. Em vaig fer càrrec de la situ­ació. Par­la­ven en cas­tellà entre ells per “deferència” a la senyora que no arti­cu­lava el català, com és típic que passi en aques­tes oca­si­ons d’aigua­bar­reig social i lingüístic. El seu cas­tellà no era impo­sant sinó impos­tat, que no és mateix. És el cas­tellà que els cata­lans hem après a les ofi­ci­nes ofi­ci­als, a les comis­sa­ries del DNI. El que hem sen­tit al ser­vei mili­tar, al Madrid minis­te­rial, o a les sar­su­e­les situ­a­des en aque­lla capi­tal. Per edat, els homes havien d’haver fet el ser­vei i tots qua­tre havien d’haver atra­pat l’antiga afició dels cata­lans per les sar­su­e­les pobla­des de chu­la­po­nes i mano­las. Ara ho tinc: era un cas­tellà de xotis i manu­bri. Van aca­bar abans que nosal­tres i es van alçar per sor­tir. La senyora cas­te­lla­no­par­lant es va sepa­rar del grup i va venir cap a mi. Em va pre­gun­tar: “¿Cómo cree que aca­bará todo eso?” Em vaig ima­gi­nar que “eso” era el “procés”, però d’entrada em vaig man­te­nir pru­dent­ment mut. Va afe­gir: “Nos tene­mos que inde­pen­di­zar ya por­que en caso con­tra­rio nos van a comer vivos.” Va aca­bar amb una admo­nició: “Le veo a usted por la tele­visión; últi­ma­mente le noto algo flojo con los uni­o­nis­tas. Tiene que dar más palo.” Mira que m’ho tinc dit: no haig d’arri­bar mai a con­clu­si­ons pre­ci­pi­ta­des.

Començo a fer col·lecció de casos així: el poli­cia fran­quista que s’ha tor­nat inde­pen­den­tista, el fill de l’alcalde de l’antic règim que repar­teix llaços grocs... Per on està “divi­dit”, el país?

Un altre dia pre­nia un cafè a la ter­rassa d’un bar del car­rer Gan­du­xer de Bar­ce­lona amb un amic. Zona alta. Un senyor gran que pas­sava em va venir a salu­dar. “El lle­geixo sem­pre.” Li vaig pre­gun­tar com es deia. Va dir un cognom abar­ro­cat que l’amic, que té més memòria que jo, va tro­bar que cor­res­po­nia a un remot altíssim càrrec de Franco, mili­tar, por supu­esto. Els homes de con­fiança que Franco tri­ava sem­pre tenien cognoms de bombo i pla­te­ret que s’havien de dir seguits, com els dels àrbi­tres de fut­bol. “Era el meu pare”, ens va dir l’home. I després: “A casa, només entren El Punt Avui i l’Ara; La Van­guar­dia la lle­geixo poc: cada dia és més La Van­guar­dia Española.”