Vuits i nous
Versemblança
Veient el meu article d’ahir –la doble història de la senyora d’aparença “unionista” que em reclamava més pulsió independentista i la del fill d’un alt militar de Franco que em llegia sempre perquè em valorava l’independentisme i trobava La Vanguardia massa Española–, en Jordi Llavina em va preguntar: “Vols dir que no t’ho inventes, això d’avui?” Com que en Llavina, a més d’un gran escriptor –acaba d’obtenir la Lletra d’Or pel seu fantàstic poema Ermita–, és un incisiu i analític lector, em vaig quedar preocupat. Li vaig respondre que disposo de testimonis que poden certificar els dos fets. Li podria haver dit que podríem anar a rescatar els protagonistes perquè els verifiquessin. Però són arguments insatisfactoris i literàriament o periodísticament indignes, ja ho entenc. El defecte és meu: a ulls d’en Llavina i potser d’altres lectors no vaig aconseguir fer versemblants les dues conjuncions. Potser les hauria d’haver dosificat: un dia, l’una, al cap d’un temps, l’altra. Potser em vaig equivocar en la forma de narrar-les: tot hi encaixa massa, la simetria és excessiva. Introduïa l’article avisant el lector que de vegades em fa l’efecte que les coses que em passen són producte d’un somni. La prevenció no ha servit de res o ha estat contraproduent. La confiança que el lector m’ha de tenir és sagrada. No es pot pensar que m’invento el que explico. De vegades la hipèrbole és lícita però la veritat en periodisme ha de prevaldre. No hi havia en aquest cas exageració i tot era cert, però... M’ho hauré de fer mirar. Gràcies, Jordi.
No tenia pensat parlar-los avui d’això. Anava a fer-ho de l’última ocurrència del Tribunal Suprem: per no perjudicar els bancs, en 24 hores ha rectificat una sentència que beneficiava els hipotecats. En aquestes 24 hores es veu que el Tribunal ha rebut indicacions de la borsa, dels mateixos bancs, potser d’autoritats polítiques que no sabem. És el mateix Tribunal que manté uns innocents a la presó sense que li valguin pressions legals, polítiques, morals, de consciència o del carrer. Primer em vaig pensar que els jutges, que noten el seu prestigi molt tocat aquí i a fora, havien volgut congraciar el Tribunal amb els ciutadans hipotecats, que són la majoria i entre els quals n’hi ha d’independentistes i d’“unionistes”. Ha acabat desprestigiant-se també davant dels qui celebren els empresonaments i la separació de poders. La màxima judicatura d’un estat democràtic d’Europa ha tornat a quedar en fatal evidència. La seva justícia és atrabiliària, i llavors no és justícia. O potser ho he somiat perquè no pot ser que sigui veritat? Com farem versemblant el que ha passat des del primer d’octubre fins ara perquè la gent s’ho cregui, incloses les “conversions” a l’independentisme per la seva causa?
