Opinió

Vuits i nous

Versemblança

“El lector no es pot pensar que m’invento les coses que explico

Veient el meu arti­cle d’ahir –la doble història de la senyora d’apa­rença “uni­o­nista” que em recla­mava més pulsió inde­pen­den­tista i la del fill d’un alt mili­tar de Franco que em lle­gia sem­pre perquè em valo­rava l’inde­pen­den­tisme i tro­bava La Van­guar­dia massa Española–, en Jordi Lla­vina em va pre­gun­tar: “Vols dir que no t’ho inven­tes, això d’avui?” Com que en Lla­vina, a més d’un gran escrip­tor –acaba d’obte­nir la Lle­tra d’Or pel seu fantàstic poema Ermita–, és un inci­siu i analític lec­tor, em vaig que­dar pre­o­cu­pat. Li vaig res­pon­dre que dis­poso de tes­ti­mo­nis que poden cer­ti­fi­car els dos fets. Li podria haver dit que podríem anar a res­ca­tar els pro­ta­go­nis­tes perquè els veri­fi­ques­sin. Però són argu­ments insa­tis­fac­to­ris i literària­ment o periodísti­ca­ment indig­nes, ja ho entenc. El defecte és meu: a ulls d’en Lla­vina i pot­ser d’altres lec­tors no vaig acon­se­guir fer ver­sem­blants les dues con­jun­ci­ons. Pot­ser les hau­ria d’haver dosi­fi­cat: un dia, l’una, al cap d’un temps, l’altra. Pot­ser em vaig equi­vo­car en la forma de nar­rar-les: tot hi encaixa massa, la sime­tria és exces­siva. Introduïa l’arti­cle avi­sant el lec­tor que de vega­des em fa l’efecte que les coses que em pas­sen són pro­ducte d’un somni. La pre­venció no ha ser­vit de res o ha estat con­tra­pro­du­ent. La con­fiança que el lec­tor m’ha de tenir és sagrada. No es pot pen­sar que m’invento el que explico. De vega­des la hipèrbole és lícita però la veri­tat en peri­o­disme ha de pre­val­dre. No hi havia en aquest cas exa­ge­ració i tot era cert, però... M’ho hauré de fer mirar. Gràcies, Jordi.

No tenia pen­sat par­lar-los avui d’això. Anava a fer-ho de l’última ocurrència del Tri­bu­nal Suprem: per no per­ju­di­car els bancs, en 24 hores ha rec­ti­fi­cat una sentència que bene­fi­ci­ava els hipo­te­cats. En aques­tes 24 hores es veu que el Tri­bu­nal ha rebut indi­ca­ci­ons de la borsa, dels matei­xos bancs, pot­ser d’auto­ri­tats polítiques que no sabem. És el mateix Tri­bu­nal que manté uns inno­cents a la presó sense que li val­guin pres­si­ons legals, polítiques, morals, de consciència o del car­rer. Pri­mer em vaig pen­sar que els jut­ges, que noten el seu pres­tigi molt tocat aquí i a fora, havien vol­gut con­gra­ciar el Tri­bu­nal amb els ciu­ta­dans hipo­te­cats, que són la majo­ria i entre els quals n’hi ha d’inde­pen­den­tis­tes i d’“uni­o­nis­tes”. Ha aca­bat des­pres­ti­gi­ant-se també davant dels qui cele­bren els empre­so­na­ments i la sepa­ració de poders. La màxima judi­ca­tura d’un estat democràtic d’Europa ha tor­nat a que­dar en fatal evidència. La seva justícia és atra­biliària, i lla­vors no és justícia. O pot­ser ho he somiat perquè no pot ser que sigui veri­tat? Com farem ver­sem­blant el que ha pas­sat des del pri­mer d’octu­bre fins ara perquè la gent s’ho cre­gui, inclo­ses les “con­ver­si­ons” a l’inde­pen­den­tisme per la seva causa?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia