Seguint Viladesau

Aquest és l’any del cen­te­nari del nai­xe­ment del músic Ricard Vila­de­sau i Caner, una figura dins del món de la sar­dana, al qual Pau Casals va ano­me­nar “príncep de la tenora”. Vila­de­sau va néixer el 18 de gener de 1918 i va morir als vui­tanta-set anys aca­bats de fer, el 26 de gener de 2005. Diuen que als onze anys ja tocava el fla­biol i als catorze la tenora. Aquest dar­rer fou, de fet, l’ins­tru­ment de cobla que el va fer famós i que va simul­ta­ni­e­jar amb el saxo, el violí i la viola, en les for­ma­ci­ons de ball i de con­cert. Començà tocant a l’orques­tra de la seva vila nadiua, La Prin­ci­pal de Calonge, i després va pas­sar per Els Guíxols, l’Antiga Prin­ci­pal de la Bis­bal, La Prin­ci­pal de Pala­fru­gell, L’As d’Anglès, fins a arri­bar a ser un dels fun­da­dors de la Cara­vana. Més tard va anar a La Prin­ci­pal de la Bis­bal, on restà els seus millors vint anys. L’any 1970 anà a viure a Bar­ce­lona i entrà de viola a l’Orques­tra Simfònica de la ciu­tat. Es jubilà al cap de 15 anys. Va dei­xar unes tres-cen­tes com­po­si­ci­ons, din­tre de les quals des­ta­quen, sobre­tot, les sar­da­nes i els bole­ros, la majo­ria d’ells dedi­cats a la seva esposa, Rosa Car­rera. Aquest any, doncs, tot són home­nat­ges de record arreu del país i les seves dues Roses –la vídua, que ja supera els noranta anys, i la filla– no paren d’anar d’un lloc a l’altre per cor­res­pon­dre a les mos­tres d’afecte envers el gran músic. Fa poc va ser recor­dat a Olot, amb sis magnífiques sar­da­nes, la mei­tat del con­cert. Recent­ment, el dis­sabte 13 d’octu­bre, vaig poder seguir el con­cert a l’església par­ro­quial de Riu­da­re­nes, al matí, amb la música de Vila­de­sau com a pro­ta­go­nista, i la ballada al Cen­tre Poli­va­lent, a la tarda, gràcies a la capa­ci­tat orga­nit­za­tiva i de mece­nes de Miquel Mompió. I al ves­pre, al cinema Mont­ser­rat de Tossa, com a pro­le­go­men de l’aplec de l’endemà, Vila­de­sau també fou un dels autors inter­pre­tats, per par­tida doble, és a dir, tri­ple, si hi comp­tem la pro­pina, amb Girona m’ena­mora, can­tada per Fran­cesc Fona­lle­das. A l’hora de dinar vaig com­par­tir taula amb Rosa Car­rera i la filla i va ser un plaer escol­tar anècdo­tes d’en Ricard refe­ri­des a la seva capa­ci­tat de tre­ball, a la seva ins­pi­ració, a la pro­fes­si­o­na­li­tat amb què dedi­cava les hores que calgués a assa­jar per arri­bar a tocar amb l’elegància amb què ho feia. I per com­pon­dre tan­tes sar­da­nes airo­ses, algu­nes autènti­ques peces d’orfe­bre­ria musi­cal –com ara Girona 1808– i altres de melo­dia que queda fàcil­ment a cau d’ore­lla, com la mateixa Girona m’ena­mora.