Tornar

La gent, quan marxa, pensa que sabrà tor­nar. No es pot pas dir que marxi perquè ho tria. Sovint, la gent se’n va perquè la violència i la neces­si­tat l’empeny, tal com va pas­sant aquests dies amb la cara­vana humana que va sor­tir de San Pedro Sula, a Hon­du­res, el 12 d’octu­bre, Dia de la His­pa­ni­tat. Ha tra­ves­sat Gua­te­mala, ha entrat a Mèxic i s’enca­mina cap als Estat Units, men­tre Trump tui­teja i fa el que tots sos­pi­tem que fa perquè els atu­rin. A Sant Pedro Sula eren uns dos-cents, pas­sen de set mil, men­tre escric aques­tes rat­lles. Començaments de tar­dor. Dos arti­cles coin­ci­dei­xen a par­lar de gent que ha mar­xat. Els he lle­git en un mateix mitjà, si bé en espais dife­rents. Tots dos comen­cen par­lant de la tar­dor. En un d’aquests, Gabriel Magal­haes parla dels emi­grants por­tu­gue­sos que tor­nen al lloc on viuen després d’haver pas­sat unes set­ma­nes de vacan­ces a Por­tu­gal. “Mar­xen com si fos­sin ore­ne­tes.” En l’altre, Robert Sala­dri­gas res­se­nya una novel·la quasi auto­bi­ogràfica de Marie-Hélène Lafon, que comença recor­dant que als 18 anys va mar­xar del seu entorn rural del Can­tal, a Occitània. Hi explica com s’ha anat arre­lant i com ha anat posant-se a l’altura de París, el seu món magic. Al dar­rere, una manera de viure, una llen­gua i un país que s’esva­ei­xen, bé i que no sem­bla que amoïni o que interessi gaire a Lafon. No sé tam­poc si Sala­dri­gas era cons­ci­ent que aquest seria el seu últim arti­cle. Hi escriu que amb la tar­dor “sor­gei­xen ins­tants que sem­blen invo­car la màgia dels orígens”. No acos­tumo a citar-me. Em sem­bla que no ho he fet mai fins avui. Ara ho faig per recu­pe­rar la pri­mera rat­lla de la pri­mera res­se­nya que vaig escriure sobre ell. No tor­narà tam­poc. “Els per­so­nat­ges de Robert Sala­dri­gas no són infeliços: són vul­ne­ra­bles.”