Antonio, el sastre milanès

Anto­nio és un sas­tre que el 1975 va obrir un taller a Milà i que ha donat els seus béns (plan­xes, botons, didals, tiso­res) a dos museus ita­li­ans. El vaig conèixer l’altre dia de casu­a­li­tat, si és que se’n pot dir casu­a­li­tat com conei­xem i ens con­nec­tem a les per­so­nes. Em vaig atu­rar per fer una foto a la seva sas­tre­ria. Estava inten­tant que el retrat fos mínima­ment reei­xit, i hi vaig estar una esto­neta. Volia enviar-lo a Edgar Car­ras­cal, dis­se­nya­dor colombià esta­blert a Cata­lu­nya que rep imat­ges de sas­tre­ries amb encant de quan vaig pel món. A l’amo de la sas­tre­ria li va fer gràcia el meu gest inten­tant que l’apa­ra­dor quedés bé a la foto, i va sor­tir. El seu som­riure em va salu­dar i en pocs segons em vaig tro­bar entre­mig de cami­ses, cor­ba­tins, cor­ba­tes, jaque­tes, teles, cin­tes mètri­ques i didals. A Anto­nio li va agra­dar ense­nyar-me les car­pe­tes amb més de 800 objec­tes que eren seus i ara estan en museus de ves­tits i del tèxtil. Vam aca­bar refle­xi­o­nant sobre l’estil dels homes ita­li­ans com­pa­rat amb el dels espa­nyols (vam riure molt). Ens vam fer una foto i li vaig dema­nar el mail per enviar-la-hi.

Natu­ral­ment, Anto­nio no té cor­reu electrònic i em va donar una tar­geta perquè la hi enviï. Jo ara en algun moment faré una còpia de la nos­tra foto, i la hi enviaré per carta postal, amb un segell i qua­tre rat­lles. Anto­nio Fer­ra­mini, Sar­to­ria, Via Ter­rag­gio 13, Milano. Això demana temps (entre altres coses a la seva tar­geta no inclou el codi postal), però és un temps que hem d’inten­tar saber tro­bar els qui ens tro­bem dins la voràgine d’una vida acce­le­rada i digi­tal. També reclama temps con­ver­tir un tros de tela en un ves­tit a mida. I fa la diferència, com fa la diferència el dia del teu ani­ver­sari una tru­cada o un what­sapp. C’est pas la même chose.

Quan vaig mar­xar i vaig posar el seu nom a Goo­gle, van aparèixer dese­nes de retalls de diari. No em calia cor­ro­bo­rar que aquell senyor que aca­bava de cre­uar-se en el meu camí era algú espe­cial. Anto­nio és un per­so­natge de cate­go­ria, un cava­ller de 86 anys que va paten­tar el tall zeta per a les ame­ri­ca­nes, un home que de nen va començar a fer de sas­tre –als dotze anys va dei­xar la seva Colon­nela natal i es va ins­tal·lar a Milà, on encara viu– i que sap que el seu negoci s’està aca­bant, perquè no hi ha recanvi. Dei­xem que els ofi­cis es per­din entre d’altres motius perquè negli­gim de la nos­tra res­pon­sa­bi­li­tat de man­te­nir-los. Les boti­gues peti­tes tan­quen bàsica­ment perquè no hi anem, no perquè siguin inútils o obso­le­tes. També abai­xen la per­si­ana perquè no tenen recanvi, no hi ha fills ni subs­ti­tuts que vul­guin seguir el negoci. I sovint no és mala fe sinó manca de temps. Famílies que per como­di­tat com­pren als super­mer­cats per inter­net. Anar de botiga petita en botiga petita és una inversió de temps que les gene­ra­ci­ons més joves no es poden per­me­tre per manca d’hores.

Hi ha una classe d’acti­visme i de res­pon­sa­bi­li­tat social de la qual no es parla, i és la de fer-se els ves­tits al sas­tre o a la modista, la d’anar a com­prar a les boti­gues de que­viu­res, la de fer viure les lli­bre­ries de tota la vida. No és l’opció més econòmica ni més ràpida, però en depèn el tipus de ciu­tat, poble, uni­vers que volem tenir. És poc esti­mu­lant anar pel món i tro­bar-se en car­rers on no saps si et tro­bes real­ment en un país dife­rent o ets al Por­tal de l’Àngel de Bar­ce­lona. Rei­vin­dico les peti­tes acci­ons com fer-se roba a mida, dema­nar lli­bres als lli­bre­ters locals, com­prar a les pape­re­ries, con­fi­te­ries, ver­du­le­ries, flo­ris­te­ries, ultra­ma­rins. S’ha posat de moda el con­cepte de ciu­tat intel·ligent o smart city, i es pensa en tec­no­lo­gia i ser­veis, i no en aquesta dimensió més humana.

Una ciu­tat intel·ligent és una ciu­tat a la mida de les per­so­nes, que valora les per­so­nes, que els ofe­reix espais i que incen­tiva que locals de tota la vida no hagin de mar­xar perquè inva­si­va­ment arri­ben boti­gues sense cap gràcia però amb els diners –d’on han sor­tit?– calen­tons sobre la taula de nego­ci­ació. El capi­ta­lisme sal­vatge ens ha abo­cat a un horitzó sense sen­tit, embru­ti­dor i estran­gu­la­dor. Recu­pe­rem el bon gust, dosi­fi­quem les visi­tes a les grans superfícies i poten­ciem el quilòmetre zero, la boti­gueta, el mer­cat del barri. Ja no és per nosal­tres, sinó per qui d’aquí uns anys es pas­se­jarà per qual­se­vol ciu­tat i voldrà reconèixer-hi un sabor autèntic i no l’arti­fi­ci­a­li­tat postissa de l’època de la còpia i la repro­ducció.