Dret a decidir dels bancs

Per asse­nya­lar a un inde­pen­den­tista que admi­nis­tra­ti­va­ment és ciu­tadà espa­nyol (cosa que, ves a saber per què, s’asse­nyala sem­pre amb el to d’una satis­factòria ven­jança, com si fos una desgràcia natu­ral con­tra la qual l’inter­pel·lat no pot fer altra cosa que resig­nar-s’hi), se’l con­vida sovint a mirar què hi posa al seu DNI. Quan, en rea­li­tat, el que seria ina­pel·lable seria mirar què hi posa a la seva hipo­teca. Allò sí que fa plo­rar, és ina­mo­vi­ble i des­arma qual­se­vol espe­rança d’un món millor. Se sol dir que en la vida d’una per­sona només hi ha una sola cosa que no can­via mai, i que és l’equip de fut­bol. Però no és del tot cert. Si hi ha alguna cosa fixa en el temps, fidel amb els anys, d’una regu­la­ri­tat inal­te­ra­ble i que no can­viarà mai peti qui peti i bufi el vent que bufi, són les quo­tes d’aque­lla fantàstica hipo­teca a trenta anys sig­nada poc després d’acon­se­guir l’ingrés a la vida labo­ral i que es con­ti­nuarà pagant fins que la jubi­lació apa­re­gui en l’horitzó.

El fut­bol es presta als can­vis emo­ci­o­nals. No és el mateix ser del Barça en l’època dels sis títols en un any de Guar­di­ola que en les de sequera per­tinaç, en què tot el que es podia aspi­rar a acon­se­guir era una trista copa del Rei i gau­dir d’alguna der­rota del Madrid. La inten­si­tat d’aquesta fide­li­tat fut­bo­lera no és la mateixa, i es veu sovint molt alte­rada per puja­des i bai­xa­des en un mer­cat molt sub­jecte a la vola­ti­li­tat dels gols pro­pis, els resul­tats ali­ens i els can­vis d’entre­na­dor. En canvi, a Espa­nya ja poden can­viar els bancs de nom, des­a­parèixer un dia per rea­parèixer l’endemà sota el nom d’una altra enti­tat més grossa, aca­bar amb els seus direc­tius a la presó, can­viar de seu de sobte per indi­cació reial i gover­na­men­tal, o arruïnar-se fins al punt d’haver de ser res­ca­tats entre tots, que la hipo­teca i les seves clàusu­les no es mou­ran mai de lloc. És l’autèntic signe d’iden­ti­tat que es manté inal­te­ra­ble, i ni tan sols el risc de dei­xar famílies al car­rer, ni tam­poc una sentència de tot un Tri­bu­nal Suprem, aquell que s’atorga el poder de dic­tar el destí polític d’un país i con­dem­nar les vides dels seus diri­gents a par­tir de relats jurídics inven­tats, no pot can­viar-hi ni una coma. Vols saber si ets ciu­tadà espa­nyol? No miris el DNI, sinó la teva hipo­teca en alguns d’aquests bancs, autèntic ADN d’un Estat, i con­ver­tits per obra i gràcia del Suprem en els veri­ta­bles sub­jec­tes amb dret a deci­dir.