Cada dia és Nadal

Al basar xinès ja és Nadal. L’endemà de Tots Sants van reti­rar cara­bas­ses i caro­tes, i ara l’oferta són avets de plàstic i llu­mets que s’ence­nen i apa­guen. El mateix dia, sor­tien rams d’euca­lip­tus i pans de molsa de la cami­o­neta que reco­llia els cri­san­tems sobrants de la flo­ris­te­ria de la plaça. Una altra flo­ris­te­ria manté l’apa­ra­dor cobert amb una lona. La retiro una mica amb el dit: hi ha movi­ment de ponsèties. A la pas­tis­se­ria també pen­sen el nou apa­ra­dor després de la venda frenètica de pane­llets. Per Tots Sants vaig comen­tar a la mes­tressa que aquell dia devia ser cul­mi­nant en el negoci. La cua que vaig haver de fer m’ho va fer dir. “Tots Sants?”, em va pre­gun­tar com si li parlés d’una festa molt menor, com si li hagués dit santa Escolàstica. “Res no es pot com­pa­rar amb Nadal.” En alguns car­rers ja pen­gen les il·lumi­na­ci­ons. I som vuit de novem­bre.

Hi ha pobles i ciu­tats que viuen al vol­tant de la festa major o que des­ti­nen tots els esforços al car­na­val. Cata­lu­nya en con­junt sem­bla que es passi l’any espe­rant Nadal. Molts esta­bli­ments man­te­nen els llu­mets ence­sos tots els mesos. Conec una senyora que quan desfà el pes­se­bre el dia que la tra­dició pres­criu, el dos de febrer, comença a fer el de la tem­po­rada vinent. L’amic Bienve Moya, que de fes­tes hi entén, va publi­car un lli­bre que es diu Cada dia és festa. Sí, cada dia tro­baríem una festa en un lloc o altre, fins i tot per santa Escolàstica, però la festa que compta i pesa acaba sent Nadal. Joan Ama­des hi va des­ti­nar més pàgines que a cap altra. Però Ama­des comença el cicle nada­lenc per Santa Llúcia i el tanca per Reis. Si s’hi posés ara no sabria pas on començar-lo ni aca­bar-lo. Els xine­sos del basar el deso­ri­en­ta­rien. Cada dia és Nadal. No sé què ho fa, si cada vegada hi ha més gent que afirma detes­tar la festa. Pot­ser ho diuen per fer-se l’interes­sant. De moment, als res­tau­rants ja hi ha dema­na­dissa per als sopars de Nadal de les empre­ses i grups d’amics.

No sem­pre ha estat així. Deu ser un cos­tum impor­tat. Per Europa he vist boti­gues que tot l’any venen pro­duc­tes nada­lencs, i m’han par­lat d’una ràdio que només retrans­met nada­les, els 365 dies. Els 29 de febrer, també. La mateixa nit de Reis, les boti­gues can­vien els apa­ra­dors i anun­cien rebai­xes. Després vindrà la moda de pri­ma­vera i estiu. És una manera d’entre­te­nir l’estona fins Nadal. Un super­mer­cat de prop de casa només tanca el dia de Nadal i el de Cap d’Any. Com volen que els depen­dents no l’espe­rin?

Pot­ser és que de Nadal valo­rem la idea que ens n’hem fet: un dia hipnòtic que ens fa obli­dar el món cada cop més inhòspit. Aquest any també obli­da­rem els pobres –i tan pobres com som– però no els que un altre cop l’hau­ran de pas­sar a la presó.