Venjança d’Estat

Les peti­ci­ons de penes con­tra alguns diri­gents polítics i soci­als han pro­vo­cat la indig­nació democràtica con­tra aquesta indig­ni­tat “legal”. Segons una majo­ria de ciu­ta­dans i experts juris­tes, d’aquí i de fora, no hi pot haver cap pena atès que no hi va haver, prèvia­ment, cap mena de delicte. Som davant d’un con­flicte polític que es vol resol­dre als jut­jats, a cops de llei, i, abans, a cops de porra, però no pas a les urnes, que és on cor­res­pon. Espa­nya, com a estat nació, porta segles fra­cas­sant i reduint con­si­de­ra­ble­ment el seu àmbit ter­ri­to­rial, el d’aque­lla osten­tosa “nación española de ambos hemis­fe­rios”, fins als límits més min­sos d’avui, encara no defi­ni­tius, segons el que desitjo i espero.

És un estat fort, mem­bre de l’ONU, la UE, l’OTAN, la Unesco i la resta d’orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals. Compta, a més, amb una diplomàcia pro­fes­si­o­nal, amb un cen­te­nar ben llarg d’ambai­xa­des i con­so­lats gene­rals arreu dels cinc con­ti­nents, unes for­ces arma­des de terra, mar i aire i uns ser­veis d’intel·ligència. Però és un estat fort per la força auto­pro­tec­tora que li donen les seves lleis i per tots els ins­tru­ments de l’apa­rell esta­tal de què dis­posa. Res d’això, però, no ho tenim a Cata­lu­nya. En canvi, on l’estat és feble –i per això reac­ci­ona amb violència i ner­vi­o­sisme– és en la consciència de per­ti­nença naci­o­nal que se suposa que hau­rien de tenir tots i cadas­cun dels seus mem­bres. Espa­nya és, sobre­tot, un estat sense prou poble naci­o­nal, ni soci­e­tat civil, però sí mili­tar. El poble català, contrària­ment, és una nació amb consciència de lle­ial­tat i per­ti­nença naci­o­nals, amb una soci­e­tat civil rica, vari­ada i ben tra­vada, però no és un estat. No en té de propi, però en paga dos i els pateix, pel fet de no tenir-ne.

Si comp­tem el pes dels Països Cata­lans en l’eco­no­mia esta­tal, en l’expor­tació i en el nom­bre d’empre­ses peti­tes i mit­ja­nes, així com en la capa­ci­tat d’atracció d’empre­ses estran­ge­res, a banda de ser la segona comu­ni­tat lingüística, és lògic que Espa­nya no vul­gui dei­xar anar qui n’és un finançador nat, seriós i segur. Això explica que, davant les vacil·laci­ons polítiques, deter­mi­nats jut­ges s’hagin ator­gat una missió patriòtica salvífica, per ino­perància o inu­ti­li­tat dels polítics, i s’hagin pres la justícia com un afer per­so­nal. Ens tro­bem en un estat de dret que es fona­menta no en la defensa dels drets democràtics i humans bàsics, sinó en “la uni­tat d’Espa­nya”, la inte­gri­tat ter­ri­to­rial. Comanda l’ope­ra­tiu de l’1-O un coro­nel que fa pas­sar la seva con­cepció de la llei per damunt de la con­vivència civil i la pau social. I el pri­mer jutge que ordena la repressió del procés és qua­li­fi­cat d’heroi i d’haver can­viat la història d’Espa­nya, en una carta de feli­ci­tació sig­nada pel pre­si­dent del Tri­bu­nal Suprem que acaba de pro­ta­go­nit­zar, fins ara, la decisió més ver­go­nyant de la seva existència.

D’entre els molts aspec­tes cen­su­ra­bles de l’ofen­siva poli­ti­co­ju­di­cial n’hi ha tres que con­si­dero il·lus­tra­tius i relle­vants, en tots els quals la sen­sació de ven­jança domina sobre la noció de justícia justa. El vot dels sis mem­bres de la mesa en el moment dels debats i vota­ci­ons cru­ci­als tenia exac­ta­ment idèntic valor, ja que ningú, ni la pre­si­denta, no tenia un vot de qua­li­tat que pogués decan­tar la balança. Però men­tre a cinc mem­bres se’ls acusa de deso­bediència, amb multa de 30.000 euros i 20 mesos d’inha­bi­li­tació, per a la pre­si­denta For­ca­dell, que va fer exac­ta­ment el mateix que la resta, l’acu­sació és de rebel·lió, amb 17 anys de presó i inha­bi­li­tació. És evi­dent, en aquest cas, que no se la cas­tiga pel mateix que els altres, sinó que se li fa pagar la seva etapa de pre­si­denta de l’ANC (“Pre­si­dent, posi les urnes!”).

Com que Anna Gabriel és a l’exili i no se la jutja, el fis­cal demana 30.000 euros de multa i 20 mesos d’inha­bi­li­tació per a Mireia Boya, pel fet d’haver sig­nat, com a dipu­tada, la tra­mi­tació par­la­mentària de dues lleis i la decla­ració del 27-O. Final­ment, el cas més escan­dalós de tots: Jordi Cui­xart. Aquest empre­sari, pre­si­dent d’una enti­tat com Òmnium Cul­tu­ral, amb 130.000 socis –14.000 menys que el Barça–, s’ha dis­tin­git sem­pre per la defensa de la via pacífica per resol­dre con­flic­tes. No és polític, no ocupa cap càrrec de repre­sen­tació, ni exe­cu­tiu, en cap ins­ti­tució pública, però sí en una enti­tat pri­vada. No és, doncs, un polític. I si no és polític, tam­poc no pot ser un polític pres, sinó, clara­ment, un pres polític. La seva con­dició no política des­munta tota la tesi ofi­cial, ja que dema­nant-se-li la mateixa pena que als diri­gents polítics, també a aquests ha de con­si­de­rar-se’ls, doncs, pre­sos polítics. La ven­jança és d’Estat, però, per la seva irra­ci­o­na­li­tat, esdevé símptoma d’una gran feblesa. Del tot defen­siu.