Guerra i poesia

A mit­jans de juliol del 1917, després d’un període de con­va­lescència, el tinent Sieg­fried Sas­soon va enviar una carta oberta a les auto­ri­tats mili­tars on con­dem­nava la política britànica de guerra i el sacri­fici inútil d’homes. L’epístola trans­cendí i fou publi­cada a la premsa i lle­gida en seu par­la­mentària. Sas­soon no fou jut­jat per una cort mili­tar. Ben al con­trari, se’l va con­si­de­rar com a men­tal­ment ali­e­nat, i sota una diagnosi de neu­rastènia ingressà a l’hos­pi­tal de guerra de Crai­glock­hart. Fou aquí on l’autor de The Old Hunts­man travà amis­tat amb un jove i pro­me­te­dor poeta: Wil­fred Owen.

Ve l’anècdota a tomb quan aquest dar­rer 11 de novem­bre s’ha reme­mo­rat, ara ha fet cent anys, el final de la I Guerra Mun­dial. Un con­flicte des­car­nat que canvià radi­cal­ment el punt de vista de dos homes que s’havien enro­lat voluntària­ment a les files de l’exèrcit. Homes que com Edmund Blun­den, Isaac Rosen­berg o Robert Gra­ves –entre altres– van tro­bar en la poe­sia el llen­guatge per des­criure –i denun­ciar– els des­as­tres de la guerra. Una gene­ració única cone­guda a l’època com a War Poets.

Cer­ta­ment ells no foren els pri­mers en vin­cu­lar guerra i poe­sia. Però quan lle­gei­xes a Break of Day in the Trenc­hes, d’Isaac Rosen­berg: “The dark­ness crum­bles away / It is the same old druid Time as ever”, t’ado­nes que mai abans la lírica s’havia con­fron­tat amb aque­lla força al drama de la guerra. Un con­trast –també de classe– amb Rupert Bro­oke i el seu apo­logètic The Sol­dier, tal vegada perquè Bro­oke mai no va com­ba­tre al front –tras­passà abans d’arri­bar a Galli­poli– i s’estalvià les imat­ges de l’hor­ror i la misèria. De fet, Sas­soon va tenir sort. Milers de sol­dats foren afu­se­llats en con­sells de guerra per haver ante­po­sat la vida a la mort. I d’aquí a la idea de futi­li­tat hi ha tan sols una passa. I és així que aquest i Wil­fred Owen són els garants d’aque­lla idea. La futi­li­tat de viure i de morir d’una forma absurda fins al punt d’haver de qüesti­o­nar el mateix sen­tit de l’existència i els fona­ments morals de l’ésser. Owen, empès per Sas­soon, trobà en la poètica el recurs on fixar amb el mot aque­lla inten­si­tat impos­si­ble d’emmar­car en la mera con­venció. “If anyt­hing might rouse him now / The kind old sun will know”, escriu Owen en recor­dar la figura inerta d’un sol­dat ras mort en ple camp de bata­lla.

A l’hos­pi­tal de guerra de Crai­glock­hart es va rees­criure la història de la poe­sia tal com ara l’ente­nem. Owen, Blun­den i Rosen­berg eren millors poe­tes que Sieg­fried Sas­soon. Però sense ell els War Poets mai no hau­rien arri­bat a la dimensió des­co­mu­nal que els defi­neix. Una dimensió que pivota al vol­tant de dues pau­tes entre si com­ple­mentàries: nar­rar l’ine­nar­ra­ble i un sen­tit de comunió envers l’altre. Una forma d’empa­tia uni­ver­sal que ens obre a l’enigma d’aquell nexe intan­gi­ble: l’alte­ri­tat que inau­gura la moder­ni­tat poètica a començaments del segle XX.