De Fortià a Sarajevo

Quan vaig conèixer en Miquel Ruiz, ell vivia i tre­ba­llava a Fortià (ja saben: de l’ou de l’Empordà, el rovell és Fortià), venia molt sovint a Figue­res, ens trobàvem amb d’altres amics i la fèiem petar sense con­tinència, tocant tots els temes pos­si­bles i impos­si­bles. Al cap d’uns pocs anys, uns il·lumi­nats vam res­sus­ci­tar l’Empordà Fede­ral, aquell set­ma­nari figue­renc de la UFNR (Unió Fede­ral Naci­o­na­lista Repu­bli­cana) que sortí de forma inter­mi­tent del 1911 al 1938. I en aquesta nova aven­tura, que només durà dos anys i mig, també hi havia embo­li­cat en Miquel Ruiz, tre­ba­llant-hi com a fotògraf. Pas­sats uns anys, va ser el prin­ci­pal impul­sor, cofun­da­dor i pre­si­dent de Fotògrafs per la Pau, ONG cre­ada el 1993 arran de la guerra de Bòsnia. Va tre­ba­llar-hi molt, va fer viat­ges i esta­des a Sara­jevo, d’un dels seus viat­ges en tinc un record físic: em va por­tar un petit tros de capi­tell de la bom­bar­de­jada bibli­o­teca de Sara­jevo.

Tot això ve a tomb perquè, con­tra tots els ele­ments adver­sos, per­so­nals i perifèrics, en Miquel ha tor­nat a Sara­jevo, on ha inau­gu­rat i pre­sen­tat una expo­sició de foto­gra­fies, ara de gran for­mat, que havia rea­lit­zat fa exac­ta­ment vint-i-cinc anys. L’ha titu­lat Oslo­bo­denje 1993-2018. Peri­o­disme sota el ter­ror de les bom­bes. Les fotos van ser fetes a la redacció del diari Oslo­bo­denje (que vol dir “Alli­be­ra­ment”) en plena guerra de Bòsnia i durant un bom­bar­deig de trenta-sis hores. El rota­tiu pre­ci­sa­ment aquests dies com­me­mora els seus setanta-cinc anys d’existència.

Un ser­vi­dor, que té la sort de conèixer en Miquel des de fa anys, i el goig de con­si­de­rar-me’n amic, no podia pas pas­sar per alt l’esde­ve­ni­ment i no dir-ne res públi­ca­ment, perquè el mèrit d’en Miquel és molt més del que a pri­mera vista pot sem­blar. I és que ha fet un gran esforç que no el faria pas tot­hom ni de bon tros, con­si­de­rant el seu estat físic, que sem­bla no comp­tar gaire davant l’entu­si­asme i l’esforç que l’amic ha posat en aquesta expo­sició, a 1.938 quilòmetres lluny. Quan va venir a dir-me que tor­nava a Sara­jevo i que hi faria una expo­sició com­me­mo­ra­tiva dels vint-i-cinc anys de la guerra de Bòsnia, vaig que­dar aclo­fat (tal com diria el mes­tre Fabra), cons­ta­tant la volun­tat i l’enar­di­ment, però també la feina que li com­por­ta­ria. Ho ha fet, ha tor­nat, i ha pujat molts gra­ons en la valo­ració per­so­nal dels que el conei­xem i l’admi­rem. Ah… i l’esti­mem.