Un país de tercera?

Quinze dies després de la nevada del pas­sat 8 de març encara es dei­xen sen­tir els seus efec­tes en algu­nes comar­ques de Girona i Bar­ce­lona. Si no fos un acu­dit fàcil podríem dir que plou sobre mullat ja que, com diu l'amic Jordi Grau, la rei­te­ració de l'excep­ci­o­na­li­tat la fa esde­ve­nir nor­mal. I pot­ser sí, en un clima com el nos­tre, les pre­ci­pi­ta­ci­ons irre­gu­lars i, a vol­tes, sob­ta­des i molt inten­ses, i les seque­res, són un com­po­nent habi­tual. Lla­vors, el que no està en abso­lut jus­ti­fi­cat és l'escassa capa­ci­tat de res­posta de les empre­ses elèctri­ques i de les ins­ti­tu­ci­ons per fer front a esde­ve­ni­ments que han aca­bat per for­mar part de la nor­ma­li­tat. Ras i curt, no pot ser que cada cop que plou o neva una mica més del compte el país es col·lapsi i pateixi una sotra­gada de la qual triga set­ma­nes a recu­pe­rar-se. Apun­tem algu­nes refle­xi­ons.

En pri­mer lloc, la res­posta del govern sem­bla haver estat més àgil que en oca­si­ons ante­ri­ors en allò que estava a les seves mans: desem­bus­sar la xarxa viària de vehi­cles atra­pats per la nevada i dei­xar aque­lla en con­di­ci­ons per res­ta­blir el trànsit. Tan­ma­teix, hi ha hagut greus man­can­ces de comu­ni­cació i, sobre­tot, de sen­si­bi­li­tat amb la població afec­tada per la manca de sub­mi­nis­tra­ment elèctric. Les pri­me­res enques­tes posen de mani­fest que la res­posta sobre el ter­reny dels ajun­ta­ments i dels tècnics i ope­ra­ris muni­ci­pals i àdhuc d'Endesa, i dels bom­bers i dels mos­sos, ha estat molt més ben valo­rada que no pas l'actu­ació dels res­pon­sa­bles de les con­se­lle­ries impli­ca­des i, per des­comp­tat, d'Endesa. En suma, la des­a­fecció res­pecte a les ins­ti­tu­ci­ons és pro­por­ci­o­nal a la pro­xi­mi­tat d'aques­tes, la qual cosa tra­du­eix en nega­tiu la sen­sació que donen els nos­tres diri­gents d'un crei­xent autisme polític. I aquesta és una per­cepció trans­ver­sal que va més enllà de les ide­o­lo­gies i de les opci­ons elec­to­rals, com demos­tra el mani­fest sig­nat per més de 150 ajun­ta­ments de tots els colors i com­bi­na­ci­ons pos­si­bles.

En segon lloc, l'acti­tud d'Endesa voreja la befa sobre un país que se sent menys­tin­gut per una com­pa­nyia que obté suco­sos bene­fi­cis amb el sub­mi­nis­tra­ment d'un ser­vei públic. Paguem ara les con­seqüències d'una pri­va­tit­zació pre­ci­pi­tada i sense les necessàries garan­ties sobre el man­te­ni­ment de la xarxa i la seva actu­a­lit­zació, perquè el que la nevada ha dei­xat al des­co­bert és que les infra­es­truc­tu­res no són les adi­ents i fallen davant una inclemència mete­o­rològica que ha dei­xat d'ésser excep­ci­o­nal quan es repe­teix una i altra vegada en pocs anys. En suma, el que falla no és la mete­o­ro­lo­gia sinó la xarxa elèctrica. La pro­jec­tada línia d'alta tensió, la MAT, podria pal·liar els efec­tes de futu­res neva­des si ser­veix per mallar millor la xarxa de mit­jana i baixa inten­si­tat de les comar­ques de Girona, perquè els efec­tes més greus s'han produït en les con­duc­ci­ons de mit­jana i baixa tensió, que són les que donen accés a la xarxa.

En ter­cer lloc, el que s'apunta en l'apar­tat ante­rior no és, òbvi­a­ment, res­pon­sa­bi­li­tat del govern. Això no obs­tant, cap govern no hau­ria d'obli­dar que la per­cepció que té el ciu­tadà de l'Estat no són les teo­ries que tro­ba­rem en els manu­als de ciència política o de dret cons­ti­tu­ci­o­nal, sinó quel­com molt més pla­ner: l'Estat és qui ha de garan­tir que quan hom pitja l'inter­rup­tor de la llum s'encen­guin les bom­be­tes, que quan obri l'aixeta surti aigua, que el tren, el metro o l'autobús cir­cu­lin, que els alum­nes puguin acce­dir als cen­tres esco­lars, que el telèfon tin­gui línia, etcètera. I tot això amb inde­pendència que els ser­veis esti­guin pri­va­tit­zats o no.

En quart lloc, la nevada cal­dria pren­dre-la com un avís per a nave­gants, sobre­tot pels seus efec­tes a mitjà ter­mini, perquè la neu ha trin­xat els bos­cos i les bran­ques i els arbres cai­guts són el com­bus­ti­ble que pot cre­mar el país aquest pròxim estiu. En aquest sen­tit, la tasca per fer és immensa i amb prou fei­nes que­den un parell de mesos per desac­ti­var el perill de futu­res catàstro­fes. Espe­rem que les reco­ma­na­ci­ons de la comissió par­la­mentària sobre l'incendi d'Horta de Sant Joan ser­vei­xin per a alguna cosa més que per visu­a­lit­zar, patètica­ment i a costa dels bom­bers, la política del tot s'hi val.

Per últim, és ver­go­nyant inten­tar des­viar l'atenció de les res­pon­sa­bi­li­tats de tot el que ha succeït car­re­gant con­tra l'acti­tud de Mònica Ter­ri­bas en l'entre­vista que va fer al pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, José Mon­ti­lla. Aquest, que sens dubte ha estat aquests dies molt més a l'altura que alguns mem­bres del seu govern, va res­pon­dre tal com s'espe­rava del màxim res­pon­sa­ble polític del país, i Mònica Ter­ri­bas va fer, un cop més, la seva tasca apli­cant tot el rigor pro­fes­si­o­nal que la carac­te­ritza i com cal espe­rar d'un peri­o­disme lliure i inde­pen­dent. És legítim dis­cre­par de com va anar l'entre­vista –quedi clar que no és el meu cas–, però és inad­mis­si­ble caure en l'insult i en acti­tuds misògines que des­qua­li­fi­quen política­ment qui les pro­fe­reix. Sense embuts, el que sem­bla que alguns no paei­xin de la direc­tora de TV3 no és la seva indub­ta­ble pro­fes­si­o­na­li­tat, sinó el fet que sigui una dona qui ocupi aquest càrrec. Lamen­ta­ble.

No, cer­ta­ment, ni per poten­ci­a­li­tat econòmica i social, ni per nivell de vida, no som un país de ter­cera, però a vol­tes, com quan neva o plou més del compte, els ciu­ta­dans se sen­ten trac­tats com si ho fos­sin.