Fusions

Tor­nem-hi amb Rosa­lia, la jove del Baix Llo­bre­gat que ara fa furor i que ha gua­nyat un Grammy amb una cançó o un disc que es diu Mala­mente. Per haver-ne par­lat en un ante­rior arti­cle que vaig titu­lar “Cata­lans uni­ver­sals” Aleix Renyé, el nos­tre home a la Cata­lu­nya del Nord, m’escriu: “No crec que ningú posi en dubte que Rosa­lia Vila sigui cata­lana. El debat és con­si­de­rar, o no, que el fla­menc és cul­tura cata­lana. Si fos així, també ho hau­rien de ser el jazz, el rap o les muñeiras que es fan a Cata­lu­nya, crec.” Li res­ponc que Tete Mon­to­liu no va parar de crear i inter­pre­tar jazz. No he sen­tit mai ningú negar la cata­la­ni­tat de la seva pro­ducció, ningú que hagi dis­cu­tit el seu nom entre els músics cata­lans. Tete, que era invi­dent, tenia una frase fabu­losa: “Quan em miro al mirall soc negre.” Era jazz pur, el seu? No hi entenc prou. Menys de fla­menc. En tot cas ens devem tro­bar davant un jazz i un fla­menc embas­tar­dits, xar­ne­gos, si se’m per­met. Glo­ri­o­sa­ment embas­tar­dits i xar­ne­gos, si ore­lles més fines que les meves els han cobert de pre­mis i llo­an­ces. El secret es deu haver d’anar a tro­bar en la paraula “fusió”. Rosa­lia “fusi­ona”. També ho fa Maria del Mar Bonet, citada a l’arti­cle, amb acords i arti­cu­la­ci­ons vocals d’ori­gen ara­besc i ningú no li dis­cu­teix la cata­la­ni­tat, igual que a Tete.

L’adverbi mala­mente és cor­recte en espa­nyol però els cata­lans con­si­de­rem que, com si fos “paleta” o “raxola” és una cata­la­nada introduïda al cas­tellà que es parla a Cata­lu­nya. ¿I si la Rosa­lia ha pen­sat que mala­mente era un cata­la­nisme, una “fusió” més? Les cases cata­la­nes han estat aixe­ca­des a base de molts pale­tas i raxo­las.

Es mira al mirall i es veu fla­menca. Però sem­pre serà Rosa­lia Vila Tobe­lla de Sant Esteve Ses­ro­vi­res, com Tete Mon­to­liu Mas­sana era blanc i de Bar­ce­lona. Molts cata­lans d’ori­gen andalús que par­len en cas­tellà, van al seu poble i no els ente­nen. Fan un zapa­teao, i els d’allí es pen­sen que és una sar­dana. És que par­len i ballen “en fusió”. Hi ha el fla­menc del Baix Llo­bre­gat com hi ha el rock tar­ra­goní o gironí o El cant dels ocells, una nadala adap­tada als fune­rals de tot el món.

En la poe­sia de Joan Oli­ver Noè, el patri­arca bíblic inter­pel·la Déu en ple Diluvi: “I men­tres­tant els pei­xos se la cam­pen;/ jo tam­poc no m’explico el pri­vi­legi.” Als pin­tors, escul­tors, com­po­si­tors, científics o cui­ners cata­lans els con­ce­dim una com­prensió que neguem als que s’expres­sen amb parau­les o cants. I si hi ha entre ells un malànima? I si hi ha un anti­ca­talà furi­bund? A més: que no hi ha fusi­ons molt cele­bra­des i degus­ta­des als fogons cata­lans? Jo soc pujo­lista, ja ho saben. ¿La Rosa­lia divulga Cata­lu­nya, una part noble i cre­a­tiva de Cata­lu­nya pel món? Peix al cove, Creu de Sant Jordi i cata­lana uni­ver­sal.