‘Reset’ i catarsi

És molt difícil deci­dir quin full de ruta toca ara quan estem a les por­tes del judici als nos­tres pre­sos polítics i men­tre con­ti­nuem tenint polítics a l’exili. I no ajuda, pre­ci­sa­ment, i és del tot into­le­ra­ble els estira-i-arronsa que últi­ma­ment estan pro­ta­go­nit­zant les for­ces polítiques sobi­ra­nis­tes, al que hem d’afe­gir la falta de coor­di­nació i d’estratègia con­junta d’aquests amb els repre­sen­tants de la soci­e­tat civil. S’ha per­dut la uni­tat estratègica que en moments clau del Procés ens havia fet pos­si­ble avançar.

Davant d’aquesta deli­cada situ­ació cal­dria d’entrada no repe­tir errors del pas­sat. Tot el con­trari, n’hauríem d’apren­dre i actuar en con­seqüència. Cal­dria pri­o­rit­zar, per tant, pel que fa a qual­se­vol decisió estratègica que aquesta tin­gui un clar sen­tit d’estat, ja que hem d’assu­mir, una vegada per totes, que l’Estat espa­nyol exis­teix. No són uns afi­ci­o­nats i tenen, més que mai, tots els seus apa­rells i estruc­tu­res tre­ba­llant per defen­sar la uni­tat ter­ri­to­rial i naci­o­nal de l’Estat i posar fi de soca-rel al Procés. Hem de ser cons­ci­ents, també, que exis­teix un naci­o­na­lisme d’estat con­so­li­dat com una casta que impregna totes les estruc­tu­res i esta­ments d’aquest: l’admi­nis­tració cen­tral, el poder judi­cial, la segu­re­tat, la defensa, el poder econòmic, etc. No repre­sen­ten tot el poble espa­nyol però sí la seva classe diri­gent, que només pre­gona una estratègia, la de l’assi­mi­lació naci­o­nal, i des­carta qual­se­vol intent o ini­ci­a­tiva de fer pos­si­ble la idea d’una Espa­nya real­ment plu­ri­na­ci­o­nal. Un estat que alhora impe­deix qual­se­vol alter­na­tiva a aquesta Espa­nya del “Todo por la Patria” i ens nega el dret d’auto­de­ter­mi­nació.

Hem de ser capaços, per tant, de fer catarsi. És evi­dent que s’han comès errors. Un dels més greus va ser actuar amb una certa irres­pon­sa­bi­li­tat en relació amb la cre­ació de les estruc­tu­res d’estat. No pel que fa a la cúpula diri­gent, sinó més aviat pel que fa al segon i ter­cer nivell de presa de deci­si­ons, que en el moment clau van actuar irres­pon­sa­ble­ment i fins tot diria que amb certa incom­petència. I el més greu de tot ple­gat, que aquests hi con­ti­nuen sent men­tre que els seus caps ho estan pagant amb la presó o l’exili.

Així doncs, ara és el moment de ree­la­bo­rar la uni­tat estratègica per­duda de cara a afron­tar el judici als nos­tres patri­o­tes pre­sos polítics i acon­se­guir revi­ta­lit­zar el Procés per tal de pre­pa­rar el segon assalt cap a la República cata­lana. A tot això, hem d’afe­gir-hi la difi­cul­tat d’acció que repre­senta el fat que, molt pro­ba­ble­ment, en els pro­pers mesos hau­rem d’afron­tar diver­sos pro­ces­sos elec­to­rals. Per això, hem de posar fi a tot tipus d’enfron­ta­ments interns i dei­xar de recla­mar com la gran solució màgica la cre­ació d’una força política inde­pen­den­tista única que ens ha de con­duir, guiats per un mes­sies, cap a la inde­pendència. La força del sobi­ra­nisme català rau, a diferència d’Escòcia i el Que­bec, en la seva plu­ra­li­tat, que la fa sumar. Sumem, doncs, espais polítics i tre­ba­llem per arri­bar a aquell elec­to­rat que ens per­meti eixam­plar la base entre els sec­tors de cen­tre­dreta hereus del pujo­lisme i entre els comuns sobi­ra­nis­tes. Tra­iem pro­fit de la part més posi­tiva del Procés, que és que més de dos mili­ons de cata­lans hagin des­con­nec­tat del pro­jecte espa­nyol. Aquests són uns fona­ments indes­truc­ti­bles.

Tot i això, em rea­firmo que també és cab­dal gover­nar el dia a dia. Ser capaços de tirar enda­vant el país amb els min­sos recur­sos de què dis­po­sem. La imatge de la tro­bada del vice­pre­si­dent Ara­gonès i els excon­se­llers d’Eco­no­mia Andreu Mas-Colell i Antoni Cas­tells, i el mis­satge que en va sor­tir de la tro­bada: “Cal enfor­tir el dia de l’eco­no­mia cata­lana”, ens ha de mar­car el camí a seguir. Hem de ser capaços, també, de rever­tir les reta­lla­des en els nos­tres ser­veis bàsics i ens els sala­ris de la funció pública per tal de man­te­nir l’estat del benes­tar, així com de blin­dar el nos­tre model de sani­tat, edu­cació, segu­re­tat, mit­jans de comu­ni­cació, etc. que amb molts d’esforços hem acon­se­guit cons­truir.

En resum, dei­xem que el govern ges­ti­oni el dia a dia i exi­gim al Par­la­ment i als par­tits polítics que tirin enda­vant amb el Procés, tot assu­mint que en poden patir les con­seqüències, però que per això van ser esco­llits. I això s’acon­se­guirà nego­ci­ant amb l’Estat i acon­se­guint man­te­nir la inter­na­ci­o­na­lit­zació del Procés. I tot ple­gat ho hem de fer sense fer ni un pas enrere.