L’home que renta

A Israel vaig visi­tar Cafarnaüm, el poble de pes­ca­dors del llac de Tiberíades on Jesu­crist va reclu­tar bona part dels dei­xe­bles, va pre­di­car el Sermó de la Mun­ta­nya i va pro­duir uns quants mira­cles. Des de lla­vors, quan entro en una església romànica, gòtica, renai­xen­tista, bar­roca o de Le Cor­bu­sier, quan escolto El Mes­sies de Haen­del, el Rèquiem de Mozart o les nada­les del Nobel Bob Dylan, quan lle­geixo als lli­bres d’història les guer­res de religió i els efec­tes de la Inqui­sició, quan veig els fut­bo­lis­tes senyant-se abans de sal­tar al camp... sem­pre penso que totes aques­tes coses, boníssi­mes, bones, abo­mi­na­bles o maqui­nals, tenen l’ori­gen en aquell poblet remot del qual ara ningú no dona­ria cinc cèntims i que en l’època de Jesu­crist no és pro­ba­ble que fos més aco­lli­dor. Alguns diran que l’epi­cen­tre del cris­ti­a­nisme s’ha d’anar a bus­car a Bet­lem. Uns altres, a Nat­za­ret. Uns altres, a Jeru­sa­lem. Jo em quedo amb Cafarnaüm, on Jesu­crist va divul­gar la doc­trina fona­men­tal que ens impregna a tots, cre­ients o no, i per la qual el van matar. En el lli­bre Clan­des­tins, que ahir comen­tava, Antoni Batista fa arren­car la clan­des­ti­ni­tat en Adam i Eva, els pri­mers a haver-se d’ama­gar després d’infrin­gir la llei del con­sum de frui­tes. Un altre “clan­destí”, segons Batista, és el mateix Jesu­crist. Quan tria el pri­mer dei­xe­ble li can­via el nom: de Simó a Pere. Ell mateix, com es diu? Jesús? Emma­nuel? Mes­tre? Mes­sies? Pre­dica esqui­vant sol­dats i fari­seus, o enfron­tant-s’hi. El dijous de l’últim sopar indica als dei­xe­bles que entrin a Jeru­sa­lem, on tro­ba­ran un home amb un burro i una gerra que els durà a un altre home que els faci­li­tarà el men­ja­dor on s’han de reu­nir. Can­vis de noms i mani­o­bres de dis­tracció pro­pis dels clan­des­tins de lla­vors, del fran­quisme i d’ara.

Al car­rer de casa ja tenim la fira de pes­se­bres i orna­ments de Nadal. No hi hau­ria figu­re­tes ni molsa ni mun­ta­nyes de suro sense l’impuls que el nen que la fira recorda va aga­far a Cafarnaüm. El dic­ci­o­nari diu que cafarnaüm és també “con­fusió i bar­reja”. La fira ho cer­ti­fica: el mira­cle dels pans i els pei­xos no hau­ria pogut abas­tir tants pas­tors i caga­ners. Car­les Dre­saire, amo d’una parada que cada any pre­senta una nove­tat, m’ense­nya dues figu­re­tes de la seva cre­ació: l’home que renta roba al riu i la dona que pesca. Les pre­senta com una trans­gressió a la tra­dició, un tri­but a la igual­tat de sexes. Molt bé. Algú ha dit que són un ana­cro­nisme. Com si els pes­se­bres no n’anes­sin plens. Ara: no hi havia homes que ren­tes­sin la roba, en aquell temps? No veig Joan Bap­tista, immer­git al riu Jordà, dele­gant la bugada. I bé devien pes­car les dones, després que Jesús s’emportés molts efec­tius de Cafarnaüm amb l’enigmàtica missió de ser “pes­ca­dors d’homes”.