Carta al pare

En algu­nes tro­ba­des fami­li­ars la meva mare gas­tava aquesta broma. Ense­nyava la foto de pri­mera comunió del meu pare. I mal­grat els trenta anys de diferència entre ell i jo, la feia pas­sar per la meva foto de comunió. La cosa colava, perquè jo m’assem­blava molt al meu pare. Men­tre mirava aque­lla foto, fins i tot a mi mateix em resul­tava difícil no caure en el remolí de la con­fusió i dis­tin­gir-me d’ell. Amb el pas dels anys, física­ment cada cop em vaig anar assem­blant més i més al meu pare. Només que ell era més guapo, més alt, tenia els ulls verds, els braços més grui­xuts, una ria­lla que enten­dria, i sem­pre –sem­pre– va ser més valent. I quan arribo a aquest punt del relat, m’abismo. Perquè aquí la força iman­tada de l’estima no es cor­res­pon amb cap supo­sada feli­ci­tat per­du­ra­ble pro­di­gada per la natu­ra­lesa atza­rosa de la vida. Jo, d’ado­les­cent i de més gran, i de més gran “de més gran”, vaig plo­rar a cada línia men­tre lle­gia aquest frag­ment del lli­bre Carta al pare, de Kafka: “o bé jo desobeïa les teves ordres, i això era ver­gonyós, ja que eren arbitràries i només valien per a mi; o bé et des­a­fi­ava, i això també era ver­gonyós, perquè ¿quin dret tenia, jo, a des­a­fiar-te?”

Hi ha coses, n’estic con­vençut, que van ser cre­a­des per ser tro­ba­des a les fos­ques, o a dins de l’aigua amb les plan­tes dels peus. I avui, avui, sé que el meu pare m’ha tru­cat perquè jo arribés a casa, de pressa, molt de pressa. I així, després de tanta incom­ple­tesa (on es deu expan­dir el buit?), ell pogués morir en els meus braços, en el nos­tre lloc, com quan hi habi­tava la llum sobi­rana d’estiu que alguns dies, només uns pocs dies, ens va inun­dar. Jo m’assem­blava molt al meu pare... Només que ell era més guapo, més alt, tenia els ulls verds, una ria­lla més viva, i sem­pre va ser més fort, molt més fort.