Tres fanals rere la boira

Deia Josep Pla, citant Stend­hal, que pas­sar un mirall pel nos­tre vol­tant és un exer­cici reco­ma­na­ble quan volem expli­car la rea­li­tat a través de les parau­les o cons­truir una ficció ver­sem­blant. I com que a l’hora d’escriure aquest arti­cle el dia és gris, i un dia gris és com un mirall que no enllu­erna, tot el que podem per­ce­bre, per exem­ple, dels esce­na­ris polítics del nos­tre país, no mena pas a l’opti­misme. Tenim entre mans massa caps sense lli­gar.

La rei­vin­di­cació de la inde­pendència de Cata­lu­nya no sola­ment con­ti­nuarà essent un cal­vari per la pressió política i mediàtica que impulsa la repressió dels poders de l’Estat espa­nyol, sinó que nosal­tres matei­xos ens hi con­ti­nu­a­rem fotent rocs per anar enso­pe­gant i mar­cant les esta­ci­ons. És irri­tant obser­var com molts dels que recla­men uni­tat són incapaços d’accep­tar plan­te­ja­ments dife­rents dels seus. És dece­be­dor com­pro­var com els que exi­gei­xen subs­ti­tuir l’auto­no­misme per una república real s’encas­te­llen en posi­ci­ons utòpiques. És ridícul veure com els que recla­men diàleg als adver­sa­ris són incapaços d’arti­cu­lar-lo amb els cor­re­li­gi­o­na­ris. És alar­mant ado­nar-se que els que defen­sen l’ocu­pació del car­rer i els que trac­ten d’impe­dir-la són mari­o­ne­tes en mans de pro­vo­ca­dors a sou de les for­ces d’ocu­pació. És pre­o­cu­pant des­co­brir que es vol com­ba­tre el fei­xisme amb tota­li­ta­risme. És des­con­cer­tant cons­ta­tar que la mobi­lit­zació popu­lar es regula per la tem­pe­ra­tura de les xar­xes soci­als.

Les úniques espe­ran­ces són tres fanals que ens miren de lluny des de l’altre cos­tat de la boira: lide­ratge, con­sens i estratègia.