‘Si vis pacem...’

Ho pro­clama la dita: si vols asso­lir la pau, una situ­ació de justícia sense repressió, se n’han de pre­pa­rar les con­di­ci­ons. No par­lem de guerra (bellum), que era la manera usual de resol­dre els con­flic­tes en l’anti­gor, perquè seria entrar en el ter­reny que tant agra­da­ria al nos­tre ene­mic, però sí de la ine­vi­ta­ble con­fron­tació. Això de l’Estat espa­nyol és una gran estafa, un cau de cor­rup­tes i d’abu­sa­dors i hem d’asso­lir la pau, que és la inde­pendència, al preu que sigui.

Entre cants del cigne. Sen­tim cants de sirena i ame­na­ces, al mateix temps, ben con­tra­dic­to­ris (par­len de diàleg... i ens diuen que hi haurà morts...); parau­les que pro­ve­nen del poder espa­nyol i dels seus ali­ats i que tenen, per la seva exa­ge­ració mateixa, tot l’aspecte de cants del cigne d’un règim polític monàrquic que no té on aga­far-se. Tot aquest excés de xer­ra­meca és, de fet, l’expressió d’un cant de la fi d’una època, el tras­bals d’un règim que ha estat poderós però que no troba la manera de man­te­nir-se dins dels estàndards polítics que la cre­di­bi­li­tat social en l’era actual reclama. El sis­tema monàrquic espa­nyol ja no vol­dria la democràcia perquè la tem; però tam­poc no es pot recons­truir ell mateix damunt un relat que la nega en els fets. La deriva fei­xis­tit­zant només pot acon­se­guir victòries pírri­ques que no farien res més que apro­fun­dir-ne l’ensul­si­ada. I ho saben. I per això s’excla­men. El que és segur és que, a nosal­tres, el seu pro­jecte –ni repin­tat– no ens interessa ni ens convé.

Eines d’ara per fer la República cata­lana inde­pen­dent. Fa mesos que un cert nom­bre d’inde­pen­den­tis­tes hem estat remar­cant les limi­ta­ci­ons de les ins­ti­tu­ci­ons autonòmiques, tot adver­tint que l’inde­pen­den­tisme no podria avançar men­tre la dinàmica prin­ci­pal se centrés en l’acti­vi­tat del Par­la­ment de Cata­lu­nya. És un orga­nisme segres­tat que pot fer una tasca defen­siva valu­osa i interes­sant, però poca cosa més; i sobre­tot, el que no pot fer, és pre­pa­rar els ter­mes ade­quats de la rup­tura inde­pen­den­tista, si no és que des de fora, se n’hagin creat les con­di­ci­ons. Sobre aquesta tasca hipotètica­ment valu­osa cal dir que ni el govern autonòmic ni la Cor­po­ració Cata­lana de Mit­jans (amb TV3 al cap­da­vant) no aca­ben de fer bé la feina, per la seva con­des­cendència estulta amb els neo­fran­quis­tes. En situ­ació de pre­ca­ri­e­tat hi ha tendència a arra­par-se al càrrec; però més dig­ni­tat i valen­tia aju­da­rien aquests orga­nis­mes a fer bé la tasca que els hem con­fiat en les dar­re­res elec­ci­ons i mobi­lit­za­ci­ons; i així pot­ser asse­gu­ra­rien el futur.

L’inde­pen­den­tisme només podrà adqui­rir la dinàmica necessària si situa la seva coor­di­nació estratègica fora de les gra­pes de l’Estat espa­nyol. I aquesta és la pos­si­bi­li­tat prin­ci­pal que aporta el Con­sell per la República que està en aquest moment en procés de cons­trucció. Però aquest Con­sell que pot dina­mit­zar estratègies i mobi­lit­za­ci­ons no és (per les seves matei­xes cir­cumstàncies de cons­ti­tució) l’estruc­tura unitària i glo­ba­lit­za­dora que ens pot por­tar, com a ins­tru­ment orga­nit­za­tiu, a la inde­pendència. Cal que tre­ba­llem per a cons­truir un gran marc uni­tari que, dins una línia estratègica ben defi­nida, agrupi comarca a comarca, barri a barri, orga­nit­za­ci­ons cíviques i polítiques de tota mena inclo­ent-hi les grans orga­nit­za­ci­ons d’enqua­dra­ment i mobi­lit­zació, de manera que es facin via­bles unes grans línies d’acció com­par­ti­des per la majo­ria.

Crear les con­di­ci­ons. Mai no m’he cre­gut que fos una força escassa la pos­si­bi­li­tat de mobi­lit­zar més de dos mili­ons de per­so­nes a favor de la inde­pendència i la República. La meva con­vicció és que és sufi­ci­ent per a gua­nyar. Soci­al­ment per dinàmica social, i política­ment perquè expres­sen una volun­tat que sem­pre es resol en forma d’una majo­ria efec­tiva. Però hau­rem de saber orga­nit­zar-nos i actuar de la manera ade­quada. Pri­mer, ens hem d’orga­nit­zar més bé perquè l’espon­ta­ne­isme no és la manera ade­quada per a asso­lir el grau de pre­pa­ració i cohesió que neces­si­tem. Segon, no hem d’espe­rar les elec­ci­ons o els judi­cis per a mobi­lit­zar-nos. Des de les pre­sons, amb la vaga de fam que han començat, ja han fet veure que no es tracta d’espe­rar en la inac­ti­vi­tat.

Pre­pa­rar bé les coses. I mobi­lit­zació per­ma­nent. Hem d’arri­bar als judi­cis amb la màxima mobi­lit­zació i orga­nit­zació. Si no ho fem així, no gua­nya­rem. Perquè hem de posar les con­di­ci­ons per a afron­tar favo­ra­ble­ment el judici, i per a gua­nyar la lli­ber­tat de les per­so­nes pre­ses i exi­li­a­des. I acon­se­guir així, en aquest camí de lluita, la lli­ber­tat per a tot el poble català. Aquest és el repte de con­junt en què estem com­pro­me­sos.