Fòbia pel groc

Emili Frei­xas Aran­gu­ren (1899-1976) va ser un dibui­xant que vivia al Poble-sec de Bar­ce­lona; peda­gog del dibuix, i con­si­de­rat pio­ner de la his­to­ri­eta al nos­tre país. Era un home apas­si­o­nat pels lla­pis de colors, i ja havia tre­ba­llat l’any 1926 com a il·lus­tra­dor de con­tes clàssics. Abans de la guerra es va fer popu­lar amb els seus dibui­xos de Mickey, per­so­natge creat per Walt Dis­ney, a qui Frei­xas va donar vida pròpia en una publi­cació periòdica, que va durar fins que la Falange va mono­po­lit­zar la lec­tura infan­til amb una revista que por­tava el títol Flec­has y pelayos, nom de dues cate­go­ries de cadets en aque­lla for­mació.

Frei­xas creà un mètode per apren­dre a dibui­xar. Asse­gut en un banc de Montjuïc, no parava mai de fer anar el lla­pis. Se l’admi­rava per l’elegància del seu traç segur i poètic, que feia que el lec­tor s’introduís en el còmic. Va ser objecte de molts reco­nei­xe­ments mun­di­als, entre ells la dis­tinció de millor dibui­xant per la Nati­o­nal Car­to­o­nist Soci­ety de Nova York.

De la seva ploma va sor­tir un lli­bret emblemàtic que reproduïa amb una ima­gi­nació pro­di­gi­osa les popu­lars figu­res dels Pas­to­rets. Era el temps de la imme­di­ata post­guerra i el lli­bret –és clar– porta el nom de Los Pas­tor­ci­llos. Fal­ta­ria més! I en aquest lli­bret –avui obli­dat– tro­bem la imatge que reproduïm: l’àngel Gabriel amb un lliri a la mà. La curi­o­si­tat –si se’n pot dir així– és que llu­eix un sobre­ves­tit de color groc.

Des­co­nec si la senyora Con­cepció Veray en la seva llu­nyana infància va poder con­tem­plar aquesta imatge. Lla­vors hau­ria après que els àngels no necessària­ment han de ves­tir sem­pre de blanc. Li hau­ria ser­vit per no come­tre l’atza­ga­iada que va pro­ta­go­nit­zar dilluns pas­sat en el ple de l’Ajun­ta­ment de Girona, quan es va quei­xar del car­tell dels Pas­to­rets d’enguany perquè els àngels hi apa­rei­xen ves­tits de groc. La regi­dora va recla­mar indig­nada que es fes­sin reti­rar els car­tells i en sor­tis­sin de nous, tot blancs! Va asse­nya­lar que el groc ofèn deter­mi­nats giro­nins. I que es retirés qual­se­vol sub­venció donada a l’“empresa” (¿?) que pre­senta aquest espec­ta­cle nada­lenc. La senyora alcal­dessa va estar cor­recta en la seva con­testa, invo­cant la lli­ber­tat d’expressió del dibui­xant. Àngel del Pozo és autor dels trenta-vuit anys de car­tells, sem­pre amb un punt d’iro­nia. El fet ens ha recor­dat que va ser el pre­si­dent Tar­ra­de­llas qui va dir que “en política es pot fer de tot, menys el ridícul”.

Al marge de les opci­ons polítiques –totes res­pec­ta­bles– causa tris­tesa que hi hagi gent que no com­par­teixi la urgència d’alli­be­rar els nos­tres pre­sos, i no admeti que se’n demani la lli­ber­tat, conei­xent els seus ante­ce­dents i cir­cumstàncies. Almenys, com un gest d’huma­ni­tat.