Tribuna
Àfrica russa
No hi ha gaires dubtes a admetre que l’Àfrica, amb una població que ja supera amb escreix els mil dos-cents milions d’habitants, esdevindrà el continent més dinàmic del planeta els propers quaranta anys amb un creixement econòmic imparable que li atorgarà molt de pes polític. Ho farà d’una manera similar a com Àsia ho ha fet al llarg de les darreres dècades des de finals del segle passat. D’altra banda, la fragmentació política del continent africà és un valor afegit per al continent, atès que aporta 54 vots a Nacions Unides, tots ells molt disputats entre les grans potències mundials.
Tot i això, el continent africà d’avui és encara una gran contradicció en si mateix, atès que hi sobreviuen les pitjors expressions de la violència i del caos. Alguns d’aquests conflictes han provocat que els darrers anys les potències occidentals com Europa i els Estats Units hagin reculat en la seva presència a Àfrica, mentre que és ben sabut que la Xina i, en menor grau, l’Índia han anat ocupant el buit deixat pels occidentals. Menys coneguda, però, és la recent aparició d’un nou actor a la regió: Rússia. Probablement seria més ajustat a la realitat històrica parlar de reaparició, atès que Moscou recupera la tradicional presència soviètica per aquestes latituds.
En els darrers quatre anys, Rússia ha signat dinou tractats que inclouen l’explotació de recursos naturals i la venda d’armes amb països com ara Angola, Zimbàbue, Moçambic, Namíbia i, més recentment, Eritrea i Etiòpia. El fil roig soviètic és evident en bona part del desplegament actual rus. Amb Eritrea, fora de sancions, Moscou enllesteix la instal·lació d’un centre logístic portuari al mar Roig prop d’Asmara. Un dels casos més vistosos de la creixent presència russa al continent és la República Centreafricana. Els diamants, l’or i l’urani del seu subsol el fan dels països africans més rics en recursos naturals, però els seus quatre milions d’habitants, repartits en deu grans ètnies, tenen l’índex de desenvolupament humà més baix del planeta, al costat del veí Níger, i una esperança de vida que no arriba als cinquanta anys.
Entre el 2013 i el 2016, el país va viure immers en una espiral de violència brutal que tots recordem i que va posar fi a la vida de desenes de milers de persones quan les milícies de Séléka, formades per la minoria musulmana del país, van assaltar la capital i van imposar un nou president al país. Els cristians van crear les igualment temudes milícies dels Anti-Balaka, que amb el suport dels països veïns van acabar forçant la dimissió del president musulmà. França i Nacions Unides van intervenir-hi amb l’enviament de 12.000 soldats, i unes eleccions fa dos anys van fer president Faustin-Archange Touadéra, un professor de matemàtiques molt popular aleshores. El contingent francès va ser forçat a deixar el país que havia vingut a protegir pocs mesos més tard, després que els seus soldats fossin acusats de violar i torturar nenes de dotze anys.
Amb la retirada de França va arribar Rússia, grans rivals a Àfrica. El 2017 el president centreafricà va nomenar Vassili Zakharov com a nou conseller de seguretat nacional, encarregat d’organitzar les forces de seguretat del país, explotar les reserves de diamants, or i urani, i finalment intentar forjar un acord entre les 14 milícies que es disputen el país encara a sang i foc. Zakharov és un exmembre de la intel·ligència russa que va treballar contra la insurgència a Txetxènia i el Daguestan. Està considerat molt proper al controvertit oligarca rus Ievgeni Prigozhin, que suposadament controla el grup de mercenaris russos conegut amb el nom de Wagner. S’ha escrit molt sobre la presència a l’Àfrica d’aquests excombatents de les guerres d’Ucraïna i Síria, però no hi ha cap prova definitiva. Prigozhin forma part de la llista de destacats ciutadans russos propers al president Putin que estan sota sancions per haver intentat influir en les eleccions presidencials americanes.
En qualsevol cas, Zakharov ha portat a Bangui quasi 300 assessors militars russos segons xifres oficials, mentre que en cercles diplomàtics occidentals es parla de la presència de milers de combatents russos. Una companyia de seguretat privada russa, l’enigmàtica Sewa Security Services, està encarregada de la protecció del president centreafricà. Al costat del suport militar, la companyia minera russa Lobaye Invest hauria aconseguit els drets d’explotació dels diamants, molts d’ells de sang, del país. El problema és que els diamants són a regions sota control dels senyors de la guerra. En un intent per estabilitzar el país i accedir als seus recursos, Zakharov ha intentat en els darrers mesos que les 14 milícies i el govern de Bangui arribin a un acord de pau a Khartum, però la revolta que va esclatar al Sudan la setmana passada ha avortat la iniciativa de pau russa.
Els esforços russos han anat més enllà per guanyar-se la simpatia dels soferts centreafricans, de manera que Vassili Zakharov i l’ambaixada russa financen esdeveniments culturals i lúdics a la ciutat de Bangui, on gran part dels seus habitants, separats per una profunda divisió entre els barris cristians i el barri musulmà de PK5, encara tenen un problema comú: com alimentar els seus fills.
El cert és que els russos són vistos ara en aquesta regió estratègica del centre d’Àfrica amb relativa simpatia i van recuperant les posicions de l’època de la solidaritat internacionalista, quan Rússia era la Unió Soviètica.
