Duch i la gent necessària

Tots som neces­sa­ris, però ningú és impres­cin­di­ble. Gran frase de la meva senyora mare. Hi ha gent que, més enllà de la dig­ni­tat humana que ens iguala a tots, repre­senta un paper a la soci­e­tat, a la història. El seu és un rol una mica més neces­sari, útil, inci­siu. A Lluís Duch (Bar­ce­lona, 1936 – Mont­ser­rat, 2018), el monjo de Mont­ser­rat que s’ha mort fa poc i que deixa uns pen­sa­ments teològics, antro­pològics i filosòfics de pri­mer nivell, no li hau­ria agra­dat pen­sar que ell era “neces­sari”. Però el neces­si­tem. L’edi­to­rial Frag­menta acaba de publi­car Sor­tida del labe­rint. És la seva tra­jectòria intel·lec­tual, el recull de les ses­si­ons que va impar­tir a la Càtedra Fer­ra­ter i Mora a Girona el novem­bre de l’any 2017, un novem­bre que molts recor­da­rem com un dels moments pri­vi­le­gi­ats que hem vis­cut, intel·lec­tu­al­ment par­lant.

Diver­ses per­so­nes, dei­xe­bles i amics, li dedi­quen a l’Ate­neu Bar­ce­lonès un home­natge dime­cres, dia 9 de gener. Lluís Duch es mereix una munió d’home­nat­ges, semi­na­ris dedi­cats a la seva obra, car­rers, càtedres, ins­ti­tuts. Pla­ces. Perquè més que un car­rer, Lluís Duch es faria entra­nya­ble­ment pre­sent en un banc d’una plaça que con­vidés a pen­sar, a dis­cre­par, a posar en dubte. Era sor­ne­guer i llest, tímid i essen­cial. Va lle­gir molt, i va escriure de manera ingent, cons­ci­ent –i així ho havia expres­sat– que pot­ser no era un gegant intel·lec­tual, però sí una per­sona que havia rebut tant, i havia de donar. Els més de cin­quanta lli­bres i tres-cents arti­cles que ara tenim a les bibli­o­te­ques ens brin­den l’ocasió per des­co­brir què va apren­dre, de la vida, aquest monjo nas­cut a Gràcia i que el 2011 va ser guar­do­nat amb la Creu de Sant Jordi.

Lluís Duch creia, com Rilke, que en aquest món estem inces­sant­ment aco­mi­a­dant-nos, o, com diu la Bíblia, no tenim aquí el nos­tre habi­tatge per­ma­nent, atès que som éssers finits en cons­tant situ­ació d’èxode, d’ines­ta­bi­li­tat cons­ti­tu­tiva, mar­cada sovint per la recança del pas­sat i pel temor del futur. A Girona Lluís Duch ens va dir, a la magnífica sala de graus de la Uni­ver­si­tat de Girona, que els humans som sem­pre “irre­me­ia­ble­ment nostàlgics perquè tenim plena consciència del fet que som mori­dors, que som caducs, pro­vi­si­o­nals i incon­sis­tents com la flo­rida dels camps”.

Més que un pole­mista, era un mis­ta­gog, una per­sona de pen­sa­ment que sabia tra­duir i intro­duir temes amb clare­dat, però sense abai­xar el llistó. Duch és un refe­rent per viure i pen­sar la vida, però també per a qui es dedica a ense­nyar: la seva no era eru­dició insul­tant, sinó savi­esa en tensió. Far­cia els seus dis­cur­sos amb mots estran­gers, no per vani­tat o per vana­glo­riar-se de ser poli­glot, sinó perquè era tan precís que si un con­cepte s’expres­sava de manera rodona i inequívoca en ale­many, o en grec, o italià, li sem­blava una traïció dir-ho d’una altra manera. Tra­dició i traïció eren con­cep­tes que apa­rei­xien en el seu pen­sa­ment. Quan es refe­ria al cato­li­cisme i al pro­tes­tan­tisme en llo­ava la tra­dició però assu­mia també la part de traïció que com­por­ta­ven ine­luc­ta­ble­ment.

Lluís Duch no pas­sarà als annals del pen­sa­ment més orto­dox i catequètic que ha produït Cata­lu­nya, però pos­si­ble­ment sí als de l’audàcia de pen­sar la fe amb cate­go­ries com­pren­si­bles i rao­na­des. I per fer-ho es va haver de moure sovint als límits, en aque­lla perifèria incòmoda en què per alguns no cre­ients “només” era un monjo de Mont­ser­rat que filo­so­fava, i pel nucli dur del cato­li­cisme era vist com un lliu­re­pen­sa­dor una mica arris­cat, un pèl mar­gi­nal i hete­ro­dox, per no fer ser­vir el mot herètic, que ell mateix havia emprat en alguna ocasió.

Em sem­bla relle­vant recu­pe­rar els apunts d’aque­lles lliçons –o lle­gir-ho net i polit a l’excel·lent lli­bre pòstum de Duch– i atu­rar-me en què va dir-nos de la mort. La mort és la supressió total de tota mena d’inter­can­vis, és el “regne pla i sense relleu” –això em va sem­blar sen­sa­ci­o­nal– de l’entro­pia, de l’eli­mi­nació de ten­si­ons, alter­na­ti­ves, mudan­ces, enri­qui­ments, fal­se­ja­ments, pro­vo­cats per l’acti­vi­tat energètica de la diver­si­tat d’arti­cu­la­ci­ons i modu­la­ci­ons de la paraula humana.

Encara sota l’impacte de les seves magis­trals lliçons a la Càtedra Fer­ra­ter i Mora, vaig escriure un arti­cle en aques­tes pàgines fa un any. Em feia por que una per­so­na­li­tat tan tre­menda i llu­mi­nosa fos poc cone­guda i valo­rada a Cata­lu­nya. Es titu­lava “L’ambigüitat segons Duch”, i allà hi deia, i ho cor­ro­boro: “La tragèdia seria igno­rar Duch, tot i que ja sabem què passa sovint i repe­ti­da­ment amb els pro­fe­tes a casa seva. Que és casa nos­tra.” M’agra­da­ria no ser cap pro­feta, i que Duch tingués llarga vida a la nos­tra memòria col·lec­tiva.