Vaticà 2.0

Fa anys que lle­gim notícies sobre que estesa que estava la pederàstia entre els cape­llans nord-ame­ri­cans –la diòcesi de Bos­ton es va haver de decla­rar en fallida perquè no podia pagar les indem­nit­za­ci­ons milionàries a alum­nes de col·legis on el claus­tre no dei­xava res per verd–, i dar­re­ra­ment el mapa s'ha ampliat a Irlanda, Ale­ma­nya, Àustria i Holanda. Men­tres­tant, Cata­lu­nya –amb una llarga tra­dició de col·legis reli­gi­o­sos– es manté pràcti­ca­ment al marge de l'escàndol de la pecu­liar apli­cació de la con­signa de dei­xar que els nens se'ls acos­tin. Pel que he pogut inves­ti­gar –en una enquesta d'urgència entre com­panys que van anar a escola a cals her­ma­nos–, no és perquè aquí hagi fun­ci­o­nat millor la política d'ama­gar els fets, sinó perquè els gus­tos eren més lights i pro­vo­ca­ven molta hila­ri­tat i pocs trau­mes. Tots coin­ci­dei­xen a dir que en aquells temps –en plena apli­cació de l'aggi­or­na­mento, que va pro­moure Joan XXIII amb el Con­cili Vaticà II– cap va ser víctima de toca­ments (no con­si­de­ren que ho siguin el cas més sem­blant, el d'un pro­fes­sor que simu­lava els movi­ments mas­tur­ba­to­ris aga­fant l'índex dels alum­nes), i és de record gene­ral aquell capellà que acos­tu­mava a fer visi­tes d'ins­pecció als uri­na­ris quan eren plens d'alum­nes de cara a la paret.

Amb aggi­or­na­mento o no, sem­bla que hi ha coses que no can­vi­a­ran mai en el fons, i el cas que s'acaba de des­co­brir a La Salle de Figue­res explica que l'Església sobre­vis­qui al cap de tants segles, per la seva capa­ci­tat d'adap­tar-se als nous temps i a les noves tec­no­lo­gies. En plena explosió de les xar­xes soci­als d'inter­net, res més lògic que el voyeu­risme pedòfil per la via de les càmeres web esti­gui pre­nent el relleu al de caire pre­sen­cial. Men­tres­tant, Benet XVI va estre­nar diu­menge el model de missa sarcàstica, dedi­cant-se a pre­gar «pels joves i pels qui els edu­quen i els pro­te­gei­xen».