Atrapats

Un grup de per­so­nes s’han mani­fes­tat per escrit exi­gint que els par­tits sobi­ra­nis­tes amb presència al Congrés votin a favor del pres­su­post de Pedro Sánchez. Alguns lec­tors del paper els han retret que no hagues­sin reac­ci­o­nat amb apro­xi­mada con­tundència a l’hora de cen­su­rar la repressió que l’Estat ha exer­cit con­tra l’inde­pen­den­tisme. No conec la majo­ria dels sig­nants, però entre els que conec diria que sí que en alguns hi va haver alguna for­mu­lació de pro­testa. Però anem a l’escrit. Hau­ria anat bé que els que l’han ela­bo­rat hagues­sin estès les exigències de fle­xi­bi­li­tat i ofer­tes al mateix Pedro Sánchez: un gest que faci­lités que els inde­pen­den­tis­tes fes­sin millor cara davant els números i par­ti­des que Pedro Sánchez pre­senta a apro­vació. Però és clar: el pre­si­dent del govern espa­nyol està atra­pat. Molts “ges­tos” no depe­nen d’ell sinó dels jut­ges, i els que són al seu abast de seguida serien cen­su­rats amb virulència per l’opo­sició i per molts dels seus. També està atra­pat l’inde­pen­den­tisme: si diu que no al pres­su­post, el govern amb pocs suports de Sánchez pot caure, i al fons de la cai­guda i de les elec­ci­ons que com­por­ta­ria es veu l’emergència de la dreta extrema, la que vol apli­car l’arti­cle 155 a per­petuïtat, la que vol con­tro­lar els Mos­sos, l’escola i TV3. La que ja des d’ara nega qual­se­vol indult als pre­sos polítics, si són con­dem­nats, que ho seran. Als par­ti­da­ris del “com pit­jor, millor”, als que cre­uen que més repressió faria reac­ci­o­nar el poble català i la inde­pendència flui­ria de manera fatal i natu­ral, aquest pano­rama els abe­lleix. Els que conei­xem una mica la com­po­sició social i men­tal del “poble català” perquè hi con­vi­vim cada dia i veiem que inclou molts aco­mo­da­ti­cis i indi­fe­rents, tro­bem aquest pano­rama ter­rorífic. Ja està dit. Em mani­festo a favor de l’apro­vació pres­su­postària? Doncs sí. Fa ràbia, fa molta ràbia perquè Sánchez no es belluga i va ser un dels patro­ci­na­dors del 155, però la política, com les rela­ci­ons soci­als, labo­rals o fami­li­ars, fa sovint també molta ràbia i bé que l’hem de deglu­tir per man­te­nir la con­vivència. El judici als pre­sos ens donarà molts dis­gus­tos. Pre­fe­reixo pas­sar-los sense l’extrema dreta gover­nant. Indul­tarà Sánchez els con­dem­nats? Només estic segur que els altres, no.

“A Sánchez, sem­pre li queda el recurs de pror­ro­gar el pres­su­post de l’any pas­sat.” Sí: els del PP, els que mil vega­des hem denun­ciat com a nega­tius per a Cata­lu­nya. Estem atra­pats. Fer una inde­pendència és una obra d’una tal enver­ga­dura, és tan èpica i anava a dir sublim (i llarga), que no vindrà pas del tràngol d’apro­var la minúcia d’uns números. “Apro­var el pres­su­post és un acte de sub­missió a l’Estat del qual ens volem sepa­rar.” I no apro­var-los, també.