Vint anys més

A casa hi havia uns lli­bres que pre­sen­ta­ven al llom una caseta uni­fa­mi­liar, més alsa­ci­ana que cata­lana, amb aques­tes lle­tres: “Club dels Novel·lis­tes”. M’ima­gi­nava que els novel·lis­tes eren dins, fumant la pipa i expli­cant-se històries. Aquell Club com­pleix el 2019 sei­xanta anys. Els novel·lis­tes s’han en aquest temps reno­vat i, si fumen, sur­ten a fer-ho al jardí. La Maria Bohi­gas, neta de Joan Sales, el pri­mer habi­tant de la casa jun­ta­ment amb Xavier Ben­gue­rel i més tard Mercè Rodo­reda o Llo­renç Villa­longa, ens con­voca per anun­ciar-nos l’efemèride i els actes que pre­para per cele­brar-la. La Maria Bohi­gas mereix una obser­vació. Fruit dels anys que va pas­sar a França sosté la tassa del cafè i par­teix el crois­sant com ho faria la Cat­he­rine Deneuve, es pen­tina de coif­fure i parla un català sense cap cas­te­lla­nisme. Tam­poc cap gal·licisme, però de vega­des se li escapa dir escrip­tou en comp­tes d’escrip­tor i es menja alguna e. Fa l’efecte que parli en occità o que els occi­tans hagues­sin de par­lar de la manera que ho fa ella. L’August Rafa­nell la podria aga­far d’objecte d’estudi. Ara el Club dels Novel·lis­tes és una més de les col·lec­ci­ons que aplega l’edi­to­rial Club Edi­tor. Edi­tou.

La Maria ens trans­met bones notícies, i alguna de nega­tiva. Les bones són els deu lli­bres que aquest any l’edi­to­rial publi­carà. Ens els explica per sobre. No sé si vostès han escol­tat mai un edi­tor pro­mo­ci­o­nant els lli­bres que té en pre­pa­ració. Els lle­gi­ries tots, se’t menja la urgència de tenir-los a les mans. La notícia més funesta és que els bons tra­duc­tors, els excel·lents de què ara dis­po­sem en català, no tenen con­tinuïtat. Les uni­ver­si­tats han dei­xat de for­mar-ne per motius econòmics. Una sor­presa fa alçar el cap als pre­sents momentània­ment afli­gits: el Club Edi­tor por­tarà la Víctor Català a l’Apolo del Paral·lel. Encara no se sap si en forma de lec­tura o tea­tral. He vist algu­nes fotos de l’escrip­tora. Se’m fan pre­sents. En una, és al llit de l’Escala, malalta. Quan va prémer per últim cop la pera, l’Apolo segur que no li va pas­sar pel cap. No comp­tava amb la Maria de París.

Li exposo l’enigma que fa temps que em balla pel cap: per quin motiu l’actu­a­li­tat política cata­lana no apa­reix en les novel·les dels nos­tres autors ni direc­ta­ment ni com a deco­rat de fons? La Maria me’l resol: Joan Sales, el seu avi, va tri­gar vint anys a publi­car Incerta glòria, con­si­de­rada per molts “la novel·la de la guerra”. Hau­rem d’espe­rar vint anys per par­lar del nos­tre pre­sent. “De moment, és mate­rial periodístic o assagístic d’urgència.” M’ho perdré, Maria. Se m’api­ada: “La poe­sia, en canvi, és més ràpida de refle­xos; has lle­git la Blanca Llum Vidal? L’actu­a­li­tat hi batega.” La Blanca Llum Vidal és de la casa, és del Club. Ja m’ha seduït.