De què parla la poesia?

L’edi­to­rial empor­da­nesa Lli­bres del Segle ha assu­mit una empresa gran­di­osa reser­vada només als valents: ha aga­fat els catorze lli­bres de poe­sia que Car­les Camps Mundó (Cer­velló, 1948) ha anat lliu­rant a la impremta des del 1988 i els ha ficat a dins d’un sol volum, abri­gats amb un títol, La mort i la paraula, que és com un llençol fi que fa estre­mir. No és gaire cor­rent que l’obra com­pleta dels nos­tres poe­tes sigui reco­ne­guda amb un estoig tan acu­rat i categòric, a menys que es tracti d’un cadàver per­ti­nent­ment cano­nit­zat o d’algun “poeta naci­o­nal” o amb aspi­ra­ci­ons de ser-ho. Car­les Camps Mundó no per­tany a cap d’aquests rangs, sinó a un de més infreqüent, encara que no extin­git del tot, i molt més interes­sant des de tots els punts de vista. És, doncs, un soli­tari, un mar­gi­nat? No: tam­poc cal aca­bar rei­vin­di­cant el mar­tiri. Camps Mundó és un poeta que ha publi­cat amb segells impor­tants i que ha gua­nyat pre­mis de pres­tigi, com el Car­les Riba el 2009, el Serra d’Or de la crítica el 2014, o el Vicent Andrés Estellés el 2017. Té una obra, per tant, apre­ci­ada en els cer­cles diguem-ne d’influència, però no és un autor que cotitzi en el panteó ins­tituït. Pot­ser és perquè a ell tant se li’n dona, i per entrar en aquesta classe de recin­tes de mar­bre cal posar-hi una mica de volun­tat.

Sam Abrams sug­ge­reix en el pròleg a la pre­sent edició que la reticència davant una obra tan ins­truïda com aquesta, que s’allu­nya dels mis­sat­ges tous de cer­tes anto­lo­gies amo­ro­ses o de pro­ver­bis mun­dans, es deu al fet que Camps Mundó “pensa en vers”, seguint una fructífera tra­dició que ager­mana filo­so­fia i poe­sia, a la manera de Ben­ja­min, Zam­brano, Rilke o Celan; és a dir, que entén el poema com un tre­ball de cog­nició, paraula tre­me­bunda que fa córrer fins a la botiga de la pri­mera can­to­nada a bus­car un recons­ti­tu­ent. Això de rumiar, sigui en vers o en prosa, no té gaire bona premsa, a menys que sigui en forma d’eslògan (fem-ne via, sis­plau) i, pre­fe­rent­ment, musi­cat (tant per tant, que hi hagi ale­gria). Però pot­ser ens espan­tem amb massa faci­li­tat. Posem uns ver­sos com aquests: “Només l’amnèsia et pre­para per morir. / T’has d’arren­car la veu, treure’t del cap que vius. / Muti­lar-te d’oblit.” Què és el que no s’entén, d’aquest enun­ciat? I d’aquest altre?: “Sem­pre l’eufe­misme dels noms. / Sem­pre no poder dir les coses com a cosa i prou. / (Riu no serà mai aigua de cap riu.) / Les parau­les no són sinó l’absència del món.” Ja les tenim aquí, la mort i la paraula. Tot el lli­bre hi balla en cer­cles. A molts pot­ser els espanta la poe­sia perquè par­tei­xen del pre­ju­dici que es recrea sàdica­ment a for­mu­lar l’obvi­e­tat de manera enre­ves­sada, però sovint no fa sinó des­ve­lar, amb una aguda clare­dat, allò de què pre­fe­riríem no saber res.