Les curses de braus

La bata­lla per tal d'impe­dir la pro­hi­bició de les cur­ses de braus que es votarà pro­pe­ra­ment al Par­la­ment de Cata­lu­nya crec que està per­duda i lamento anti­ci­par (tant de bo m'equi­vo­qui) un resul­tat que es decan­tarà a favor de la pro­hi­bició. Si volem veure toros, ens n'hau­rem d'anar a França.

No em sem­bla motiu sufi­ci­ent el saber-te mino­ri­tari, molt poc pro­cliu a convèncer o sen­zi­lla­ment mal vist per no defen­sar el que pen­ses amb els argu­ments que con­si­de­res vàlids.

Defen­sar les cur­ses de braus avui és impo­pu­lar, per més que no en facis ban­dera ni pro­vis de gua­nyar un sol adepte. Només el fet d'adme­tre que sents unes emo­ci­ons for­tes i obser­ves una bellesa que no té res a veure amb el gaudi o la xeri­nola, sinó molt més amb la força impac­tant d'un ritual que et corprèn, et con­ver­teix en un ésser digne de rebre qual­se­vol insult. Quan he pro­vat d'expli­car aques­tes emo­ci­ons, adme­tent que són massa for­tes per ser inter­pre­ta­des com a posi­ti­ves en el codi ètic majo­ri­tari avui, m'han acu­sat de fer-me la víctima. Quan intento des­criure el que sento m'han insul­tat i en el menor dels casos m'han tit­llat de «tor­tu­ra­dora d'ani­mals».

Ho han repe­tit fins a la saci­e­tat els detrac­tors dels toros: «El mal és que ho aneu a veure, en feu un espec­ta­cle, pagueu entrada», Jorge Wagens­berg; tot i que en un ram­pell d'inco­herència però molt il·lus­tra­tiva del con­flicte moral que plan­teja, també va afir­mar: «Quan he anat als toros m'agra­den, i no m'agrada que m'agra­din.»

Aquest és, al meu modest parer, el cor d'aquest debat, si m'ho per­me­ten es tracta d'un debat de sen­si­bi­li­tats dife­rents:

La dels uns, com­mo­guts pel ritual i la cerimònia tan esplèndida com atàvica de la vida con­tra la mort; que no tenen en abso­lut volun­tat de tor­tu­rar ni d'assis­tir a una tor­tura.

La dels altres, més metro­po­li­tana, dis­tan­ci­ada enor­me­ment de la vida rural com a eix ver­te­bra­dor d'una soci­e­tat i els seus cos­tums, allu­nyada dels ritus i amb una relació molt més post­mo­derna res­pecte al món ani­mal (com­posta quasi exclu­si­va­ment a través de la relació amb ani­mals de com­pa­nyia o mas­co­tes).

Des de la publi­cació de l'Ori­gen de les espècies de Char­les Darwin (1859) sabem que els homes som ani­mals evo­lu­ci­o­nats. En cap moment, però, aques­tes evidències científiques sig­ni­fi­quen que els indi­vi­dus humans tin­guem la mateixa con­si­de­ració que les bèsties. Mal­grat el paren­tesc genètic comú, els humans dis­po­sem d'una moral, allò que ens capa­cita per saber de la bonesa o la malesa dels nos­tres actes i que Aristòtil va defi­nir més pre­ci­sa­ment a través d'una ciència, l'ètica, amb la qual va esta­blir una doc­trina de drets i deu­res i que només poden assu­mir els éssers dotats d'intel·ligència.

Algú seria capaç de cul­par l'orca que fa pocs dies va matar la seva cui­da­dora, per la qual sen­tia afecte i amb la qual jugava i entre­nava des de feia anys? Òbvi­a­ment que no admetríem de cap manera aquesta mateixa con­ducta en un humà.

De tot això podem con­cloure que els ani­mals no estan en el mateix pla que els humans des del punt de vista moral per més que com­par­tim un ele­vadíssim nom­bre de gens amb ells (i també amb les plan­tes, cer­ta­ment); no em sem­bla doncs que això sigui un motiu per a impe­dir les cur­ses de braus.

Tan­ma­teix, per a molts filòsofs par­ti­da­ris de les teo­ries ani­ma­lis­tes la cursa de braus es basa en la tra­dició i, natu­ral­ment, hi ha tra­di­ci­ons que són cru­els i inac­cep­ta­bles en la soci­e­tat evo­lu­ci­o­nada d'avui, de manera que cal abo­lir-les. Això tin­dria algun sen­tit si els que defen­sem l'existència de les cur­ses de braus haguéssim uti­lit­zat en algun moment la tra­dició com a balu­ard de la nos­tra estratègia de defensa. Ben al con­trari, les cur­ses de braus són moder­nes, amb prou feina si comp­ten amb 200 anys d'història, van néixer paral·lela­ment a la Il·lus­tració, Goya és dels pio­ners a dei­xar-ne tes­ti­moni.

Tam­poc repre­sen­ten cap iden­ti­tat naci­o­nal, més aviat és una iden­ti­tat medi­terrània, és en els pobles de les ribes del Mare Nos­trum on nei­xen aques­tes mani­fes­ta­ci­ons; a mit­jans del segle XVII ja tro­bem tes­ti­mo­nis escrits de cur­ses de braus cele­bra­des a Olot, també d'aquesta època són els tes­ti­mo­nis de Ripoll durant les fires de bes­tiar i en pla­ces mòbils. Sem­bla que a par­tir d'aquí es van escam­par per la península, però això tam­poc no és cap argu­ment a favor, en tot cas un intent de demos­trar que les iden­ti­tats també es con­for­men d'apro­pi­a­ci­ons.

I aquí crec que és hora de valo­rar la gran tolerància i espe­rit democràtic que ha mos­trat sem­pre la soci­e­tat cata­lana en aquest tema. No sols per haver estat dels pri­mers par­la­ments a pro­mul­gar una llei en defensa dels ani­mals, sinó també perquè hem sigut els pri­mers a com­plir escru­po­lo­sa­ment en tots aquells aspec­tes de la llei que s'han anat modi­fi­cant: han pro­hi­bit les pla­ces mòbils, han pro­hi­bit l'entrada de menors a les pla­ces, no tenim esco­les tau­ri­nes (a Bar­ce­lona n'hi havia dues i de renom), ja només es toreja a la Monu­men­tal, a Olot ho han pro­hi­bit. Tot i no estar d'acord amb mol­tes d'aques­tes mesu­res, mai no hem pro­ta­go­nit­zat cap alda­rull, hem com­plert la llei, només fal­ta­ria! Com­pre­nent que els temps de la glo­ba­lit­zació i la indus­tri­a­lit­zació de l'oferta ens ana­ven en con­tra.

Fóra bo que dei­xes­sin que els temps ens poses­sin al lloc que ens reserva el destí, no pas la into­lerància.

No sóc una entesa, en vaig afec­ci­o­nar amb un pro­grama que veia a la tele­visió de casa i que pre­sen­tava una peri­o­dista feno­me­nal que es deia Mariví Romero; aque­lla nena de barri va cop­sar de cop què era l'elegància: el niño Moura a cavall car­go­lant-se, res a veure amb l'euga que encara tirava del carro a Ullà a casa de la meva àvia.

Eren anys de cur­ses a l'UHF on el toro era una mena de taqueta enmig la pan­ta­lla de la vella Edhesa; molt més tard vaig començar a anar a la plaça d'Olot, no pas expres­sa­ment a toros, el motiu eren les fes­tes de la Mare de Déu del Tura o pel maig. Aque­lla plaça damunt el Mont­sa­copa, tan peti­tona, tan reco­llida, sota un cel que sem­blava pin­tat per en Vay­reda, em va ena­mo­rar. Allà vaig apren­dre la tragèdia de la soli­tud, l'esglai, la comunió amb tots els que m'envol­ta­ven, la catarsi, la màgia de mirar i mos­trar-se, l'arra­va­ta­ment del risc superat; allà vaig saber que veure el com­bat entre la vida i la mort era un ritual pau­tat, viro­lat de música i silen­cis, esplèndid i fatal a la vegada, perquè aquest com­bat, sem­pre (com a la vida real, no en va n'és una subli­mació) el gua­nya la mort. Podem accep­tar el destí fatal llui­tant, aspi­rant a l'heroïcitat d'un moment, que ens asse­gura una vida per­du­ra­ble en la memòria dels nos­tres. També podem viure doble­gats al destí que ens afona, sense un bri d'espe­rança, sense brin­dar-nos a nosal­tres matei­xos l'únic i exclu­siu plaer de revol­tar-nos ni que sigui per a fra­cas­sar, però fra­cas­sar amb l'ànima com­pleta.