Mil disculpes

El meu cor­reu electrònic, mcuyas@​elpunt.​cat, és de quan el diari El Punt encara no s’havia unit a l’Avui. Quan la fusió es va pro­duir, em van indi­car que si bé el nou pas­sava a ser mcuyas@​elpuntavui.​cat, l’antic segui­ria vigent i con­nec­tat amb aquest. Per como­di­tat o perquè soc antic –es pot ser antic en noves tec­no­lo­gies– vaig man­te­nir el de sem­pre. Des de lla­vors he anat rebent cor­reus amb nor­ma­li­tat. M’ho pen­sava. Em tru­quen els informàtics del diari i em diuen que tinc un miler de cor­reus acu­mu­lats a l’adreça mcuyas@​elpuntavui.​cat que no he obert ni lle­git. No els he obert ni lle­git perquè no m’han arri­bat. Un miler? “I de molts anys.” I per què no m’han arri­bat? L’expli­cació és con­fusa. O és molt clara i no l’entenc. M’ofe­rei­xen d’enviar-me’ls. Ho rebutjo. Com puc rebre, obrir i lle­gir “un miler” de cor­reus de “molts anys”?

Suposo que pel mig hi deu haver molta brossa comer­cial i molta murga. Ara: hi deu haver també invi­ta­ci­ons que no he atès i car­tes de lec­tors que, per no haver-les lle­git, no he res­post. Quan les car­tes s’escri­vien sobre paper i es recor­ria a un segell i a una bústia per tra­mi­tar-les, havia sen­tit dir als meus col·legues que els lec­tors eren pro­pen­sos a posar-se en con­tacte amb els que escri­vim als dia­ris per mani­fes­tar-nos acords i des­a­cords, per cor­re­gir-nos o també per dir-nos cul d’olla, si tant convé. He rebut poquíssi­mes car­tes de paper. Exac­ta­ment cinc. També poques d’electròniques, pel motiu que ara sé. Vaig arri­bar a pen­sar que els meus lec­tors eren àgrafs o que no tenia lec­tors o que als que tenia ja els anava bé el que expres­sava als arti­cles. Què em deu haver dit el “miler” emmu­dit? Posem que, ben gar­be­llats, siguin molts menys. Ni que fos­sin una dot­zena. Em cau la cara de ver­go­nya, hau­rien de veure com la tinc de ver­me­lla: es deuen pen­sar que no se’m pot pre­sen­tar enlloc, que ja puc anar donant lliçons d’ètica si ignoro la cor­te­sia de res­pon­dre car­tes o donar senyals de vida. Hi deu haver cor­res­pon­sals rein­ci­dents, lec­tors que m’han escrit més d’una vegada indi­fe­rents a la meva apa­tia. Encara em fan sen­tir més aver­go­nyit.

Indico als informàtics que des­en­ca­llin l’acu­mu­lació i m’enviïn uns últims cor­reus. Hi ha molta fara­ma­lla pres­cin­di­ble, com em temia, però... Un lec­tor em diu que el “país del Sol Nai­xent” no és la Xina, com havia afir­mat, sinó el Japó. Quants cor­rec­tius m’he per­dut? En Car­les Duarte em comenta l’arti­cle sobre Joan Guin­joan. Com es pot que­dar mala­ment amb l’home més edu­cat i atent del país? Prou, si us plau. Això és insu­por­ta­ble. Em diuen que han repa­rat l’ava­ria i a par­tir d’ara rebré els cor­reus per les dues adre­ces. Me’ls enviïn per un con­ducte o per un altre, mil dis­cul­pes.