Vox i els mujahidins iranians

El gener del 2003, set­ma­nes abans de l’inici de la guerra i l’ocu­pació nord-ame­ri­cana de l’Iraq, els acom­pa­nyants que el govern ira­quià posava al ser­vei dels peri­o­dis­tes i mem­bres de dele­ga­ci­ons inter­na­ci­o­nals que érem a Bag­dad ens adver­tien que no féssim fotos en una plaça pro­pera al Museu Naci­o­nal de l’Iraq on hi havia la seu dels Muja­hi­dins del Poble ira­ni­ans, atès que els que feien guàrdia a l’edi­fici ens podien dete­nir, i ens ficaríem en un embo­lic. Els Muja­hi­dins del Poble eren un grup comu­nista de l’Iran que, després d’haver llui­tat con­tra el xa i haver-se aliat amb l’aia­tol·là Kho­meini el 1980 per des­ban­car for­ces libe­rals i naci­o­na­lis­tes, es nega a accep­tar el caire teocràtic de la República Islàmica. Lla­vors es pro­du­ei­xen com­bats entre els Guar­di­ans de la Revo­lució lle­ials a Kho­meini i els muja­hi­dins, i molts d’ells fugen a l’Iraq, com­ba­tent al cos­tat de Sad­dam Hus­sein con­tra l’Iran. Un cop aca­bada la guerra, es que­den a l’Iraq, i el 1997 seran posats en la llista dels grups ter­ro­ris­tes del Depar­ta­ment d’Estat nord-ame­ricà i de la Unió Euro­pea.

Però el març del 2003, quan es pro­du­eix la invasió nord-ame­ri­cana, després d’haver-ho pac­tat amb la CIA, aquests sol­dats ira­ni­ans que­den aquar­te­rats a la seva base d’Ash­raf en lloc d’anar a defen­sar Bag­dad. Com a agraïment, els Estats Units els res­pec­ta­ran i els ator­ga­ran l’esta­tus de “per­so­nes pro­te­gi­des” per la Con­venció de Gine­bra. A par­tir d’aquí, els muja­hi­dins –o el seu braç polític, el Con­sell Naci­o­nal per la Resistència de l’Iran– mou­ran molts fils per sor­tir de la llista de grups ter­ro­ris­tes i molts dels seus mem­bres mar­xa­ran a Albània o a França per evi­tar ser per­se­guits pel govern proi­ranià de Bag­dad. I man­tin­dran rela­ci­ons amb molts polítics euro­peus com ara Alejo Vidal-Qua­dras, que va ser del 2004 al 2014 vice­pre­si­dent del Par­la­ment Euro­peu.

Ara hem sabut que el 2014, quan es funda Vox i Vidal-Qua­dras esdevé cap de llista de la for­mació en les elec­ci­ons euro­pees, el par­tit rep prop d’un milió d’euros d’aquest grup iranià. Grup que no sabem si es finançava prin­ci­pal­ment de dona­tius de la diàspora ira­ni­ana, de dona­ci­ons de l’Aràbia Sau­dita o dels nego­cis opacs habi­tu­als de grups insur­gents. I pot­ser perquè els diners venien d’on venien, si repas­sem el pro­grama elec­to­ral del 2014, més enllà d’algu­nes referències a adap­tar l’arri­bada d’immi­grants a les deman­des del mer­cat labo­ral, no assu­meix ni un dis­curs xenòfob ni islamòfob. Serà en les elec­ci­ons anda­lu­ses del 2015, quan Vidal-Qua­dras ja ha aban­do­nat la direcció del par­tit, que, en la línia de les lla­vors encara poc habi­tu­als fake news, fa un vídeo d’un tele­notícies del futur en què una peri­o­dista amb el cap cobert pel hijab informa que la pre­si­denta de la Junta d’Anda­lu­sia ha sig­nat un acord amb la comu­ni­tat musul­mana per des­ti­nar la mes­quita de Còrdova a l’ús exclu­siu del culte islàmic, i que ja s’anun­cien vols des d’arreu del món islàmic per por­tar pere­grins a pre­gar a al-Ànda­lus. Però, tor­nant a la cam­pa­nya per a les euro­pees del 2014, Vox es tro­bava amb el pro­blema que a Cata­lu­nya, lloc d’on era el cap de llista, no tenia mili­tants. Lla­vors Vidal-Qua­dras parla amb la dele­gada a Bar­ce­lona del fan­tas­magòric par­tit Soci­e­tat Civil i Democràcia (SCD) del ban­quer Mario Conde, l’advo­cada Ari­adna Hernández. I, d’un dia per l’altre, el febrer del 2014, els trenta mili­tants de SCD a Bar­ce­lona entren a Vox, estre­nen ofi­ci­nes, i Hernández anirà de número set en la llista euro­pea. Conde denun­ciarà que li han com­prat i li han pres els mili­tants. Ara, més enllà de les bro­mes sobre per què Vox va aga­far el verd islàmic com a color del logo del par­tit, caldrà veure si la reve­lació del seu pecat ori­gi­nal afecta o no el seu crei­xe­ment.