La vesícula

Vet aquí que un dia l’indi­vidu des­co­breix que dins seu exis­teix una cosa que el metge ano­mena vesícula biliar. De cop i volta la cosa es mani­festa, deci­deix con­traure’s i fa mal, un mal supor­ta­ble, però un mal que amaga un risc real de mort. La causa del dolor són unes peti­tes pedres que es for­men al seu inte­rior. L’home no en té prou amb les pedres que es troba pel camí, per fer-lo enso­pe­gar, que se n’ha de crear de pròpies, dins seu, per com­pli­car-se encara més l’existència. Són càlculs dimi­nuts, però un obs­ta­cle petit a vega­des es pot con­ver­tir en un mur insal­va­ble. Cal estar atents, no val a badar, cal extir­par; cirur­gia neta, fina i pre­cisa.

N’hi ha que viuen sense cor, ali­ens al dolor dels altres, i n’hi ha que després de pas­sar per la sala d’ope­ra­ci­ons viuen sense vesícula biliar, i tan car­pan­tes com havien estat sem­pre. No deixa de ser para­do­xal que alguns puguin anar pel món pres­cin­dint del batec de l’òrgan més vital de tots, i en canvi d’altres per fer vida nor­mal no tin­guin més remei que des­pren­dre’s d’aquest sac dimi­nut i car­re­gat de bilis que és la vesícula.

L’indi­vidu es diu Espa­nya i la vesícula, una insa­tis­feta Cata­lu­nya que es regira sobre si mateixa farta de diges­ti­ons pesa­des i de car­re­gar rocs inútil­ment. I Espa­nya s’esvera: què passa!!! Ho té molt fàcil, no cal patir inútil­ment, ni fer el cor fort, ni apli­car cata­plas­mes absurds. Cirur­gia fina i avall, i a tre­ba­llar més i millor, com fa el fetge en detec­tar que ha des­a­pa­re­gut la vesícula.