Dolor i obscenitat

Billy Wil­der va retra­tar de forma magis­tral l’ofici de peri­o­dista. Qui més qui menys ha gau­dit amb l’humor mordaç de la seva adap­tació al cine de l’obra de tea­tre Pri­mera plana de Ben Hecht i Char­les MacArt­hur. Una mica menys cone­guda entre la seva pro­ducció és El gran car­na­val, on un cínic Kirk Dou­glas des­plega una inter­pre­tació tru­fada de fra­ses per a la història del tipus: “Si no hi ha notícies, sor­tiré al car­rer i mos­se­garé un gos.” En el film, Dou­glas encarna un repor­ter indòmit i atra­bi­li­ari, capaç de qual­se­vol cosa per atri­buir-se una notícia bomba, que des­co­breix per casu­a­li­tat un filó infor­ma­tiu en un acci­dent que deixa un home atra­pat en una antiga gruta índia a l’Amèrica pro­funda. I encara més recent­ment, Álex de la Igle­sia va rodar una cinta que aquests dies esdevé impres­cin­di­ble: La chispa de la vida. Si els per­so­nat­ges de Wil­der es mouen sobre­tot per vani­tat, en aquesta última, on un publi­ci­tari en hores bai­xes cau sobre una bas­tida en un museu en obres i queda tra­vat de manera que no se’l pot moure sense dany cere­bral, l’ambició va més enllà de veure el propi nom en negre sobre blanc: és una sim­ple qüestió de diners, a la qual es presta fins i tot la mateixa víctima, encer­clada per vol­tors humans del món audi­o­vi­sual i publi­ci­tari, que es fre­guen impúdica­ment les mans amb els rèdits de la por­no­gra­fia del dolor. Wal­ter Ben­ja­min ja va dei­xar dit que “la huma­ni­tat ha esde­vin­gut espec­ta­cle d’ella mateixa”. I és ben trist.